Archivo de la etiqueta: Maica García

Una tarda memorable

Amb la ressaca d’una jornada històrica, avui podem valorar amb més calma la fita aconseguida per l’Atlètic-Barceloneta i el Sabadell Astralpool. D’aquí uns anys, quan els èxits siguin només un record, valorarem amb més perspectiva aquests títols. En un país en què el waterpolo no deixa de ser un esport minoritari i en què la crisi econòmica s’ha deixat sentir d’una manera especialment crua, encara tenim dos clubs que poden tirar del carro. Dos clubs que continuen apostant pel waterpolo i que, per a satisfacció de tots, ens porten copes de mèrit com les aconseguides ahir a la piscina Sant Jordi.

Va ser una gran jornada. Veure desenes de mitjans de comunicació, les graderies gairebé plenes i un gran nivell de joc dels equips catalans va ser molt emocionant. Per a mi, amb un alegria afegida, perquè a l’aigua hi havien bons amics i quatre supercracks que han estat, són i seran especials protagonistes de l’Anuari del waterpolo català. En Marc Minguell i l’Anni Espar d’una banda, i la Maica Garcia i l’Albert Español de l’altra, han col·laborat cedint la seva imatge per aquest projecte que, en pocs dies, veurà com la seva sisena edició veu la llum. Gràcies per tot nois!!!

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Maica Garcia, Albert Español i viceversa

La sessió de fotos de la portada del nou Anuari del waterpolo català ens va deixar grans moments. Aquí us deixo les respostes de l’Albert Español i la Maica Garcia parlant sobre la Maica i l’Albert. Gairebé no es nota que són amics!!!

Les curiositats de l’Anuari 2013-2013 (IV)

En aquesta entrega de les curiositat que podeu trobar a l’Anuari del waterpolo català 2013-2014, us donarem un ball de dades dels 35 clubs que apareixen al llibre, així com dels àrbitres del país. Comencem amb la categoria en què tenim més accés a les dades dels jugadors i jugadores: la Divisió d’Honor. Aquests són els més i menys alts dins dels representants catalans de la màxima competició del waterpolo espanyol; veureu quines diferències hi ha entre ells i elles.

JUGADOR + ALT DE LA DIVISIÓ D’HONOR MASCULINA: Miguel de Toro (CN Barcelona) 2,03 m
JUGADOR + BAIX DE LA DIVISIÓ D’HONOR MASCULINA: Óscar Aguilar (CN Terrassa) 1,70m
JUGADORA + ALTA DE LA DIVISIÓ D’HONOR FEMENINA: Maica García (CN Sabadell) 1,87m
JUGADORA + BAIXA DE LA DIVISIÓ D’HONOR FEMENINA: Andrea Palomares (CN Terrassa) 1,52m

sabadell
Piscina de waterpolo a Can Llong (CN Sabadell)

Respecte als clubs, a l’Anuari del waterpolo català hi apareixen tots, tinguin la dimensió i la història que tinguin. Amb tot, és evident que cada club és un cas: aquí us mostrem algunes de les seves dades:

CLUB CATALÀ AMB MÉS SOCIS: CN Sabadell, 30.000.
CLUB MÉS ANTIC: CN Barcelona, 1907.
CLUB MÉS JOVE: CW Figueres, 2007.

sergi-borrell-arbitro-waterpolo-007
Sergi Borrell, àrbitre internacional de waterpolo (foto: silbanding)

I arribem a la categoria dels àrbitres, sovint els grans oblidats de l’esport, però peces claus en qualsevol disciplina. El pes del Comitè Català creix respecte les temporades anteriors. A més, hi ha dues dades significatives: un 41,4% dels col·legiats de Catalunya també ho són a nivell espanyol i un 11,3% són internacionals.

NOMBRE ÀRBITRES COMITÈ CATALÀ: 123.
NOMBRE ÀRBITRES COMITÈ ESPANYOL: 51 (41,4%).
NOMBRE ÀRBITRES INTERNACIONALS: 14 (11,3%).

Primeres impressions positives

El 15è Campionat del Món de Natació ha donat el tret de sortida per al waterpolo amb una treballada victòria de la selecció espanyola femenina davant d’Holanda per un ajustat 14-12. El conjunt de Miki Oca va arrencar amb molts nervis (els que estàvem a la piscina ho vam poder comprovar en les presentacions dels dos equips; les nostres estaven molt molt serioses), però un temps mort clau quan les amfitriones perdien per 0-3 va ser decisiu. L’Anni Espar, la Maica García i la Pili Peña van ser, des del meu punt de vista, les jugadores més encertades i les que van liderar l’equip en els moments importants.

Moment de l'Espanya-Holanda des de la zona de premsa de les Picornell
Moment de l’Espanya-Holanda des de la zona de premsa de les Picornell

BON ESPECTACLE. En línies generals, crec que l’organització ha tingut bones idees per a convertir els partits de waterpolo en un gran espectacle. Entre part i part, els patrocinadors de la competició sortegen regals, hi ha actuacions de grups d’animació i a una de les dues grans pantalles es projecten audiovisuals sobre aspectes interessants relacionats amb el waterpolo. A més dels ‘speakers’, hi ha un presentador convertit en ‘showman’ que fa de mestre de cerimònies durant els descansos. Crec que suposa un alicient per als espectadors que s’acosten a les Bernat Picornell a veure la competició de waterpolo i que fan que la tarda de partits sigui molt dinàmica. Encert, doncs, dels organitzadors!

POQUES ERRADES. Tot i algunes petites errades dels locutors i la coordinació del presentador de l’acte amb les càmeres de televisió, que van allargar algun dels concursos, la tarda de waterpolo femení va brillar per les bones sensacions generals. L’única queixa (defecte professional, ho admeto) és que la segona gran pantalla de la piscina té un grafisme molt “cutre salchichero”. Sorprèn que al costat d’audiovisuals molt treballats fets amb una altíssima resolució, hi hagi el llistat de jugadors i l’anunci dels gols semblant a una pantalla de la Comodore. Això no evita, però, que si pugeu a Montjuïc aquests dies al·lucineu amb l’aspecte de les Picornell. Fa sentir orgull de formar part d’un esdeveniment que segur marcarà un abans i un després en els Mundials.

El miracle femení

Feia 16 anys que el waterpolo espanyol no aconseguia una medalla en uns Jocs Olímpics. 16 anys! I qui ens anava a dir que seria el conjunt femení el que ens tornaria a donar una alegria. No fa gaire, escoltàvem que grans jugadores del nostre esport marxaven a l’estranger per nacionalitzar-se i així “tenir l’opció de jugar uns Jocs Olímpics”. Ni elles mateixes creien en les seves possibilitats!
No oblidem que tenim una lliga nacional més que discreta: el Sabadell és el dominador indiscutible (només amb una sonada excepció fa 2 anys); Mataró, Sant Andreu i Mediterrani lluiten amb Saragossa i Dos Hermanas per les posicions capdavanteres; i una bona colla d’equips intenten mantenir la categoria. En general, pocs partits atractius i 0 repercussió mediàtica.
El cop d’efecte va arribar amb la primera posició al preolímpic d’aquest any. En Miki Oca ha estat capaç de treure el millor d’una generació més que prometedora, la que ve de guanyar el Mundial Júnior del 2011 formada majoritàriament per jugadores catalanes. Mediterrani, Sabadell i Mataró són la punta de llança del waterpolo femení. Però s’ha de subratllar la gran tasca de clubs com el Rubí, el Sant Feliu, el Terrassa, el Manresa o el Martorell, que cada cop aposten més per les nostres noies.

La selecció espanyola de waterpolo femení, subcampiona olímpica a Londres 2012

Aquests han estat els Jocs Olímpics de les noies. Com sabeu, més de dos terços de les medalles de la delegació espanyola les han aconseguides representants femenines. Els que hem pogut vibrar amb totes les competicions ens ho hem passat pipa veient com les noies de sincronitzada, l’handbol, la vela, el taekwondo, el rem o la Mireia Belmonte s’emportaven metalls a la competició més important del planeta.
El clímax va arribar amb la plata del nostre esport. Tot i fer una mala final (això crec que ningú ho podrà negar) ens hem de sentir orgullosos de les nostres noies. De les 13 jugadores, m’han agradat especialment la Laura Ester, la Maica García i la Jennifer Pareja. I de totes elles, la Laura, de només 22 anys, ha estat la millor de totes. Les seves intervencions i, sobretot, el seu caràcter a l’aigua m’han tornat a demostrar que el porter és el jugador més important en el waterpolo.
Però aquesta alegria es veu enterbolida pels núvols negres. La crisi baixa pressupostos de clubs i les dones, com sempre, estan a l’esglaó més baix. Clubs com el GEiEG han renunciat a jugar a Divisió d’Honor per manca de diners i segurament l’únic equip que competirà a Europa la temporada vinent serà el totpoderós Sabadell. Una llàstima, especialment quan l’any que ve tenim el Mundial 2013 a Barcelona. Espero que les institucions mostrin (d’una vegada per totes) certa sensibilitat i ajudin el nostre esport. És molt bonic sumar medalles i sortir a la foto, però el mèrit no pot continuar sent exclusivament del treball dels clubs. Federacions i Administracions han de facilitar la seva tasca i no continuar encarint competicions i retallant ajudes. Seria el moment d’aprofitar la inèrcia d’aquesta plata històrica i treballar per aconseguir-ho. Esperem que algú lluiti per fer-ho.

PD1: Sobre la selecció masculina, m’ha decepcionat una mica el seu paper. No els he vist dins el torneig. Han fet els deures amb els equips que tocava però poca cosa més. De tota la plantilla, només destacaria en Marc Minguell i l’Albert Español i, en alguns partits, l’Iñaki Aguilar i el Felipe Perrone. Esperem que la imminent renovació de l’equip ens acabi portant alegries, tot i que prevec que serà a mig termini.