Archivo de la etiqueta: Juegos Olímpicos de Londres

El miracle femení

Feia 16 anys que el waterpolo espanyol no aconseguia una medalla en uns Jocs Olímpics. 16 anys! I qui ens anava a dir que seria el conjunt femení el que ens tornaria a donar una alegria. No fa gaire, escoltàvem que grans jugadores del nostre esport marxaven a l’estranger per nacionalitzar-se i així “tenir l’opció de jugar uns Jocs Olímpics”. Ni elles mateixes creien en les seves possibilitats!
No oblidem que tenim una lliga nacional més que discreta: el Sabadell és el dominador indiscutible (només amb una sonada excepció fa 2 anys); Mataró, Sant Andreu i Mediterrani lluiten amb Saragossa i Dos Hermanas per les posicions capdavanteres; i una bona colla d’equips intenten mantenir la categoria. En general, pocs partits atractius i 0 repercussió mediàtica.
El cop d’efecte va arribar amb la primera posició al preolímpic d’aquest any. En Miki Oca ha estat capaç de treure el millor d’una generació més que prometedora, la que ve de guanyar el Mundial Júnior del 2011 formada majoritàriament per jugadores catalanes. Mediterrani, Sabadell i Mataró són la punta de llança del waterpolo femení. Però s’ha de subratllar la gran tasca de clubs com el Rubí, el Sant Feliu, el Terrassa, el Manresa o el Martorell, que cada cop aposten més per les nostres noies.

La selecció espanyola de waterpolo femení, subcampiona olímpica a Londres 2012

Aquests han estat els Jocs Olímpics de les noies. Com sabeu, més de dos terços de les medalles de la delegació espanyola les han aconseguides representants femenines. Els que hem pogut vibrar amb totes les competicions ens ho hem passat pipa veient com les noies de sincronitzada, l’handbol, la vela, el taekwondo, el rem o la Mireia Belmonte s’emportaven metalls a la competició més important del planeta.
El clímax va arribar amb la plata del nostre esport. Tot i fer una mala final (això crec que ningú ho podrà negar) ens hem de sentir orgullosos de les nostres noies. De les 13 jugadores, m’han agradat especialment la Laura Ester, la Maica García i la Jennifer Pareja. I de totes elles, la Laura, de només 22 anys, ha estat la millor de totes. Les seves intervencions i, sobretot, el seu caràcter a l’aigua m’han tornat a demostrar que el porter és el jugador més important en el waterpolo.
Però aquesta alegria es veu enterbolida pels núvols negres. La crisi baixa pressupostos de clubs i les dones, com sempre, estan a l’esglaó més baix. Clubs com el GEiEG han renunciat a jugar a Divisió d’Honor per manca de diners i segurament l’únic equip que competirà a Europa la temporada vinent serà el totpoderós Sabadell. Una llàstima, especialment quan l’any que ve tenim el Mundial 2013 a Barcelona. Espero que les institucions mostrin (d’una vegada per totes) certa sensibilitat i ajudin el nostre esport. És molt bonic sumar medalles i sortir a la foto, però el mèrit no pot continuar sent exclusivament del treball dels clubs. Federacions i Administracions han de facilitar la seva tasca i no continuar encarint competicions i retallant ajudes. Seria el moment d’aprofitar la inèrcia d’aquesta plata històrica i treballar per aconseguir-ho. Esperem que algú lluiti per fer-ho.

PD1: Sobre la selecció masculina, m’ha decepcionat una mica el seu paper. No els he vist dins el torneig. Han fet els deures amb els equips que tocava però poca cosa més. De tota la plantilla, només destacaria en Marc Minguell i l’Albert Español i, en alguns partits, l’Iñaki Aguilar i el Felipe Perrone. Esperem que la imminent renovació de l’equip ens acabi portant alegries, tot i que prevec que serà a mig termini.

El JJOO o el somni de l’esportista

Demà comencen els Jocs Olímpics de Londres i ahir vaig tenir l’oportunitat d’estar una estona en un dels darrers entrenaments de l’equip entrenat per en Rafa Aguilar. A més de poder-los donar un exemplar a cadascú de l’Anuari del Waterpolo Català, vaig poder parlar amb ells i comprovar que estan molt tranquils i confiats de cara a la cita olímpica. No puc evitar posar-me a la seva pell i pensar que si estigués a poques hores de jugar la competició més important del planeta, jo estaria totalment acollonit.

Mentre els nois feien una suau sessió d’entrenament, vaig estar parlant amb en Rafa Aguilar. Ell va ser el seleccionador júnior que els anys 2000 i 2001 va fer un dels relleus generacionals més arriscats i exitosos del nostre esport. En el seu primer any al capdavant de l’equip estatal, va prescindir de gairebé tots els jugadors dels anys ‘grans’ (81 i 82) i va apostar per un grup de nois dels anys 83, 84 i 85. En el seu estil de preparació, en Rafa apostava per sessions molt exigents d’entrenament, tornejos amb els millors equips europeus i concentracions amb seleccions potents.
Recordo que aquell estiu va ser molt dur, perquè veia com tots els meus antics companys a les seleccions catalana i espanyola juvenil de l’any anterior anaven caient de la llista a mesura que passaven les setmanes. En canvi, en ‘Rafi’ (com se’l coneix en el nostre món), mantenia totes aquelles joves promeses.
La jugada li va sortir rodona. Donar-li responsabilitat a l’Iñaki Aguilar, en Xavi Garcia, en Guillermo Molina i en Mario García va ser una de les claus que aquell grup acabés quart del Campionat d’Europa Júnior el 2000 i cinquè al Campionat del Món Júnior el 2001.

Selecció espanyola de waterpolo a Londres 2012 durant l’entrenament al CAR de Sant Cugat (25 de juliol). FOTO: Jordi López.

Tot això ho vam parlar amb en Rafa ahir al CAR, de com prendre aquella decisió ha estat molt important en l’evolució de l’equip absolut espanyol al segle XXI. Dels 13 jugadors que van jugar el Mundial Júnior de Turquia el 2001, 4 participaran als Jocs Olímpics de Londres del 2012. Però cal tenir en compte que molts altres integrants d’aquell equip han jugat en els últims anys amb la selecció en diferents competicions. És el cas del Sergi Mora, l’Ivan Gallego, l’Èric Marsal o en Dani Sullà.
Afortunadament, aquesta base de jugadors compta amb el complement d’una sèrie de grans jugadors més joves i més veterans que acaben de tancar una plantilla excepcional de cara a la cita olímpica. L’àmplia experiència del David Martín, el Felipe Perrone, l’Iván Pérez, en Xavi Vallès i el Dani López Pinedo es combina amb el talent del Blai Mallarach, l’Albert Español, en Marc Minguell i el Balazs Sziranyi.
En els darrers anys, les diferències entre les grans potències internacionals del waterpolo s’han escurçat encara més, d’aquí que fer un pronòstic en el resultat d’aquests Jocs Olímpics sigui gairebé impossible. Amb tot, és evident que les opcions de medalla són grans. El partit clau serà el 8 d’agost, amb els quarts de final. Una victòria en aquesta eliminatòria ens obrirà les portes a les medalles, el somni de tota aquesta generació que ha mantingut el nivell dels èxits dels 90 amb el cap ben alt.

PD1: No cal descartar un metall de la selecció femenina. En la seva primera participació olímpica, les nostres noies arriben amb la moral pels núvols després de guanyar el preolímpic d’aquest any. No serà fàcil, però el conjunt entrenat per en Miki Oca tindrà les seves opcions. Esperem que la inexperiència en uns Jocs no els passi factura.
PD2: A la visita al CAR de Sant Cugat d’ahir també vaig poder veure part de les coreografies de les noies de natació sincronitzada. Vaig quedar impresionat! Aquí si que espero les 2 medalles en la lluita amb Rússia i la Xina.