Archivo de la etiqueta: Jennifer Pareja

Waterpolo als Jocs de Rio: hi haurà sorpresa?

 

El waterpolo va ser el primer esport per equips en formar part del programa olímpic. Va ser a París l’any 1900 i des de llavors no ha fallat mai. Aquest exemple de la transcendència del nostre esport en els Jocs Olímpics s’ha mantingut en els darrers temps. Les audiències del waterpolo en aquesta cita de masses són notables i és evident que és el moment en què la repercussió i el nombre d’impactes en el gran públic es disparen. Una oportunitat que no podem deixar escapar com a esport.

Estadi Olímpic Aquàtic Rio (FOTO: EFE)
Estadi Olímpic Aquàtic Rio (Foto: EFE)

Del 6 al 20 d’agost es disputarà la competició de waterpolo als Jocs Olímpics de Rio. Serà a les espectaculars piscines de l’Estadi Olímpic dels Esports Aquàtics i al Parc Aquàtic Julio de Lamare. En aquesta cita olímpica de Rio, la gran incògnita serà saber si alguna selecció serà capaç de batre les dues grans favorites. Sobre el paper, Sèrbia en homes i els Estats Units en dones estan un pas per endavant de la resta. El conjunt balcànic està dominant amb mà de ferro les grans competicions dels darrers anys: campió mundial a Kazan 2015 i en els últims tres europeus. Les nordamericanes, de la seva banda, són les vigents campiones olímpiques i mundials.

waterpolo_españa
Selecció espanyola de waterpolo masculina a Rio’16 (Foto: Mundo Deportivo)

Les seleccions espanyoles arriben als Jocs en un bon moment esportiu però amb l’ambient una mica enrarit. La no convocatòria de cap jugador del CN Sabadell, subcampió de la Lliga en nois, ni de la capitana Jennifer Pareja en noies, va remoure fa unes setmanes les aigües del waterpolo estatal. Amb tot, el conjunt de Miki Oca està tornant a agafar el seu millor to i aspira a tot en la seva segona participació olímpica. De la seva banda, els nois de Gabi Hernández volen redimir-se de no haver-se classificat per l’últim mundial. En els darrers mesos han demostrat que poden competir amb els combinats més potents del món, acabant en cinquena posició al passat Europeu. L’objectiu hauria de ser millorar la sisena plaça dels Jocs de Londres al 2012.

waterpolo_femenina
Selecció espanyola de waterpolo femenina a Rio’16 (Foto: Mundo Deportivo)

Personalment crec que el panorama és millor que el que podíem preveure fa uns mesos, tant en nois com en noies. Sincerament, confio en una medalla femenina i en una bona posició dels homes; segurament entre els 5 primers.

La força del waterpolo femení (1)

No escric res nou dient que el waterpolo femení de casa nostra ha engegat una nova era d’èxits que, de ben segur, continuarà durant els propers anys. La joventut de l’equip que ha guanyat la plata als JJOO de Londres, el títol mundial a Barcelona 2013 i altres fites com el subcampionat del món júnior i la segona posició a l’Europeu juvenil són la punta de l’iceberg d’una nova etapa que trenca amb la història del nostre waterpolo, sempre volcat en els equips masculins.

wpfem
La selecció femenina, campiona a Barcelona 2013

Però si analitzem més profundament aquest fenomen, veiem que el mèrit és encara més gran que el de la mítica generació dels Estiarte, Rollán, García i Sans. Aquells jugadors cobraven molts bons sous als seus clubs a principis dels 90 que es complementaven amb les ajudes del recent Pla ADO. Avui en dia, aquelles nòmines farien caure a la bancarrota molts clubs. La majoria de les integrants de la selecció espanyola absoluta, per començar, no podrien viure només amb el que els paguen els seus clubs.

atlanta96
L’equip campió dels JJOO d’Atlanta’96

Tot i el moment de crisi majúscul que vivim, aquest és un moment dolç per al waterpolo femení. Les jugadores més importants de la selecció reben reconeixements de tot tipus. Alguns exemples: la selecció absoluta ha estat homenatjada amb tots els honors pel RCD Espanyol, la Jennifer Pareja va viatjar a Buenos Aires representant la candidatura de Madrid 2020 o l’esquerrana Pili Peña a la que li han posat el nom de la piscina al poble castellà de la seva família. Només són tres mostres del ressò que han aconseguit algunes de les millors representants del nostre esport arreu. I ha estat exclusivament per mèrits propis. El gran repte, ara, hauria de ser treure el rendiment mediàtic (i fins i tot econòmic) a una època d’èxits que no ha fet més que començar.

(continuarà aquest divendres 13 de setembre, amb l’anàlisi del waterpolo femení als clubs catalans)

El miracle femení

Feia 16 anys que el waterpolo espanyol no aconseguia una medalla en uns Jocs Olímpics. 16 anys! I qui ens anava a dir que seria el conjunt femení el que ens tornaria a donar una alegria. No fa gaire, escoltàvem que grans jugadores del nostre esport marxaven a l’estranger per nacionalitzar-se i així “tenir l’opció de jugar uns Jocs Olímpics”. Ni elles mateixes creien en les seves possibilitats!
No oblidem que tenim una lliga nacional més que discreta: el Sabadell és el dominador indiscutible (només amb una sonada excepció fa 2 anys); Mataró, Sant Andreu i Mediterrani lluiten amb Saragossa i Dos Hermanas per les posicions capdavanteres; i una bona colla d’equips intenten mantenir la categoria. En general, pocs partits atractius i 0 repercussió mediàtica.
El cop d’efecte va arribar amb la primera posició al preolímpic d’aquest any. En Miki Oca ha estat capaç de treure el millor d’una generació més que prometedora, la que ve de guanyar el Mundial Júnior del 2011 formada majoritàriament per jugadores catalanes. Mediterrani, Sabadell i Mataró són la punta de llança del waterpolo femení. Però s’ha de subratllar la gran tasca de clubs com el Rubí, el Sant Feliu, el Terrassa, el Manresa o el Martorell, que cada cop aposten més per les nostres noies.

La selecció espanyola de waterpolo femení, subcampiona olímpica a Londres 2012

Aquests han estat els Jocs Olímpics de les noies. Com sabeu, més de dos terços de les medalles de la delegació espanyola les han aconseguides representants femenines. Els que hem pogut vibrar amb totes les competicions ens ho hem passat pipa veient com les noies de sincronitzada, l’handbol, la vela, el taekwondo, el rem o la Mireia Belmonte s’emportaven metalls a la competició més important del planeta.
El clímax va arribar amb la plata del nostre esport. Tot i fer una mala final (això crec que ningú ho podrà negar) ens hem de sentir orgullosos de les nostres noies. De les 13 jugadores, m’han agradat especialment la Laura Ester, la Maica García i la Jennifer Pareja. I de totes elles, la Laura, de només 22 anys, ha estat la millor de totes. Les seves intervencions i, sobretot, el seu caràcter a l’aigua m’han tornat a demostrar que el porter és el jugador més important en el waterpolo.
Però aquesta alegria es veu enterbolida pels núvols negres. La crisi baixa pressupostos de clubs i les dones, com sempre, estan a l’esglaó més baix. Clubs com el GEiEG han renunciat a jugar a Divisió d’Honor per manca de diners i segurament l’únic equip que competirà a Europa la temporada vinent serà el totpoderós Sabadell. Una llàstima, especialment quan l’any que ve tenim el Mundial 2013 a Barcelona. Espero que les institucions mostrin (d’una vegada per totes) certa sensibilitat i ajudin el nostre esport. És molt bonic sumar medalles i sortir a la foto, però el mèrit no pot continuar sent exclusivament del treball dels clubs. Federacions i Administracions han de facilitar la seva tasca i no continuar encarint competicions i retallant ajudes. Seria el moment d’aprofitar la inèrcia d’aquesta plata històrica i treballar per aconseguir-ho. Esperem que algú lluiti per fer-ho.

PD1: Sobre la selecció masculina, m’ha decepcionat una mica el seu paper. No els he vist dins el torneig. Han fet els deures amb els equips que tocava però poca cosa més. De tota la plantilla, només destacaria en Marc Minguell i l’Albert Español i, en alguns partits, l’Iñaki Aguilar i el Felipe Perrone. Esperem que la imminent renovació de l’equip ens acabi portant alegries, tot i que prevec que serà a mig termini.