Archivo de la etiqueta: Ivan Gallego

Antics equips (III)

A l’estiu del 2001 tocava Mundial Júnior a Istambul. Després de fer una gran temporada al primer equip del CN Montjuïc, aquella havia de ser amb tota probabilitat la meva última convocatòria amb la selecció espanyola. L’equip que havia de viatjar a Turquia era molt similar al de l’Europeu de l’any anterior. Una clara aposta per la joventut i per una generació repleta de talent.

Recordo els duríssims entrenaments al CAR de Sant Cugat, compaginats amb els exàmens de la Universitat Pompeu Fabra. Van ser unes setmanes complicades. Havia perdut la forma física després de moltes setmanes des de que s’havia acabat la lliga regular i no acabava de trobar el meu joc. Amb tot, continuava tenint la confiança del Rafa Aguilar.

Dani Sullà, Dani Pajuelo, Iñaki Aguilar (CAR de Sant Cugat, 2001)

Vam jugar dos tornejos previs: un a Reus i un altre a Hongria. Vam tornar a demostrar que estaríem lluitant per les primeres posicions. Recordo amb especial emoció quan tot l’equip vam veure com el nostre company Guillermo Molina es proclamava campió del Món absolut a Fukuoka. Se’m posava la pell de gallina al veure que un dels nostres integrants es penjava la medalla d’or al costat dels nostres ídols del waterpolo espanyol.

En Guillermo Molina demanant un kebab (Istambul, 2001)

La pinya continuava sent clau en aquell equip. Teníem un grup collonut. Dels 13 jugadors que vam jugar el Campionat del Món, només 2 no seguim en actiu. El Guillermo Molina i el Xavi Garcia ja fa temps que triomfen a l’estranger; la resta, ho fan a la Divisió d’Honor espanyola. Imagineu-vos la sensació d’estar fent l’Anuari del Waterpolo Català i veure que tots els teus amics continuen donant guerra 11 anys després d’aquella experiència.

Dani Sullà i Dani González al costat de la furgo que ens va deixar tirats (Istambul, 2001)

Esportivament parlant, només vam perdre un partit en aquell campionat; el de quarts de final contra la nostra bèstia negra. Itàlia ens va guanyar en el partit decisiu, el que ens permetia entrar a la lluita pels metalls. Una llàstima. Això sí, ens ho vam passar de conya a la capital turca. Passàvem llargues hores de jocs, bromes i descans al nostre hotel de concentració. El gran Audric Ollé era el meu company d’habitació: què pesat era amb el mòbil enviant-li missatges a la nòvia! El millor era quan a les nits ens escapàvem a l’habitació del Xavi Garcia i el Miguel Hernando. Teníem un petit ritual (que no puc deixar per escrit…) que suposadament ens portava sort. L’únic dia que no el vaig fer, ens va acabar portant la derrota davant els italians…

Dalt: Josep Maria Teulé, Rafa Aguilar, Borja Hernández, Iván Gallego, Xavi Garcia, Sergi Mora, Dani González, Ángel Ciutat. Baix: Audric Ollé, Iñaki Aguilar, Miguel Hernando, Mario García, Guillermo Molina, Dani Sullà, Dani Pajuelo.

Amb la victòria sobre els Estats Units vam acabar en cinquena posició. Era un dia plujós. Tot l’equip ens vam llençar a la piscina per aplaudir la dotzena d’aficionats que ens havien donat suport durant els 10 dies de competició (els nostres familiars). Va ser llavors quan el Miguel i el Xavi van animar la resta de l’equip a corejar el meu nom… ‘Paaaaaju’, ‘Paaaaaju’… Sabien que allò m’emocionaria. I ho van aconseguir. M’acomiadava definitivament de les seleccions espanyoles: una de les millors experiències de la meva vida.

Anuncios

Antics equips (I)

Aquest matí he anat a Molins de Rei. Jugaven els juvenils contra el Poble Nou. De místers: el meu germà amb el Molins i el Javi Monje, un amic de tota la vida que avui li tocava fer de substitut a la banqueta dels visitants. Mentre veia el partit, la mare m’ha enviat un Whatsapp: anaven amb el pare de camí a Valls a fer una calçotada. Hi anaven amb els pares del Xavi Garcia i el Miguel Hernando. 12 anys després de conèixer-se viatjant per Europa quan els seus fills jugaven a la selecció espanyola júnior, continuen mantenint l’amistat. Sempre ho parlem amb el Miguel i el Xavi: ells tenen més contacte que nosaltres!

Ángel Ciutat, Miguel Hernando, Xavi Garcia, Ivan Gallego, Iñaki Aguilar, Dani Sullà, Sergi Mora, Ramon Garriga, Dani González i Mario García (Alemanya, 2000).

Això m’ha donat la idea d’escriure una sèrie d’articles sobre aquells equips que em van marcar. No hi ha dubte que els dos anys de selecció amb el Rafa Aguilar d’entrenador van ser dels millors. I ho vull lligar amb l’Anuari del Waterpolo Català i recuperant algunes fotografies fetes amb la meva antiga càmera de carret i escanejades.

Començaré amb aquells dos estius del 2000 i el 2001. Després d’un Europeu a Bulgària pèssim dels jugadors nascuts el 1981, en què vam acabar novens, la Federació Espanyola va voler fer un canvi radical. Van fitxar a en Rafa Aguilar com a seleccionador juvenil. Ell va decidir fer un relleu generacional molt contundent: només vam quedar cinc jugadors de l’edat gran. La resta eren joves promeses. A molts d’ells ni els coneixia.

Dalt: Dani González, Sergi Mora, Dani Sullà, Èric Marsal, Ángel Ciutat, Dani Hernández, Iñaki Aguilar, Mario García. Baix: Miguel Hernando, Ramon Garriga, Dani Pajuelo. (Alemanya, 2000).

Van començar les típiques concentracions de selecció infernals al CAR de Sant Cugat. L’equip era tan jove, que durant dues setmanes ens vam quedar els cinc júniors entrenant amb el Manolo Delgado. El Miguel Hernando, el Dani Sullà, el Dani González, el Sergi Mora i jo érem els únics que ens vam quedar a Barcelona mentre la resta de l’equip jugava l’Europeu juvenil.

Si us sóc sincer no confiava gaire en el potencial d’aquell grup. De fet, em vaig apostar davant els meus companys deixar-me el bigoti si érem capaços de passar la primera fase del Campionat d’Europa júnior d’Alemanya. Quin ull vaig tenir! De mica en mica, a mesura que entrenàvem i, sobretot, quan jugàvem amb altres seleccions, vam anar creient-nos el que podíem fer.

Va ser l’estiu del salt del gran salt del Guillermo Molina, el Xavi Garcia, l’Iñaki Aguilar o l’Ivan Gallego. Vam aconseguir fer una pinya espectacular, acompanyada de bons resultats. Els nois em deien “Tito”, en bona mesura perquè el Lucky i jo érem els més veterans d’aquell equip i jo sempre acabava fent “de pare”.

Ara, miro la foto de grup i sento un orgull enorme pel que vam fer. Però especialment per haver tingut la sort d’haver format part d’aquell grup. Crec que d’aquells 14 jugadors que vam acabar quarts a l’Europeu, només 3 ja no juguem a l’elit. La resta estan o triomfant amb la selecció absoluta (Guillermo Molina, Xavi Garcia, Ivan Gallego, Mario García, Iñaki Aguilar, Èric Marsal) o sent peces claus en els seus equips de Divisió d’Honor (Sergi Mora, Dani González, Dani Hernández, Dani Sullà, Miguel Hernando).

Com us podeu imaginar, em vaig haver de deixar bigoti…


[continuarà]