Archivo de la etiqueta: Guillermo Molina

La solidaritat també està al Mundial

Demà dissabte, a partir de les 10 del matí, es farà una subhasta al Village del Planeta Aigua per recaptar fons per a les afectades per càncer de mama. Es tracta d’una iniciativa de les entitats Grup Àgata i la Fundació Oncolliga que es fa coincidir amb aquest Mundial de Natació Barcelona 2013. De fet, la subhasta tindrà objectes personals d’alguns dels esportistes espanyols que hi participen. Entre els de waterpolo, hi haurà un banyador de l’equip masculí, una samarreta signada per Guillermo Molina, un banyador signat per tot l’equip femení i un gorro de la Laura Ester.

Guillermo_Molina
El jugador Guillermo Molina cedeix un dels seus banyadors

Tot i que al nostre país, i més en el nostre esport, no estem gaire acostumats a les subhastes, crec que aquesta és una gran proposta. Unir el waterpolo i la resta de disciplines aquàtiques a actes solidaris (com ja va fer la Federació Catalana de Natació amb Cáritas als passats Campionats de Catalunya) és un pas en la bona direcció. La Responsabilitat Social Corporativa permet que les empreses i les institucions s’afegeixin a aquesta nova corrent social que demana més cooperació i solidaritat en els temps complicats que vivim.

Laura-EsterEsperem que aquesta gran iniciativa tingui molt èxit i ressò. És fantàstic que el nostre esport també pugui donar un cop de mà a associacions d’aquest tipus que són les que més estan patint l’època de crisi i retallades actual.
Anuncios

El JJOO o el somni de l’esportista

Demà comencen els Jocs Olímpics de Londres i ahir vaig tenir l’oportunitat d’estar una estona en un dels darrers entrenaments de l’equip entrenat per en Rafa Aguilar. A més de poder-los donar un exemplar a cadascú de l’Anuari del Waterpolo Català, vaig poder parlar amb ells i comprovar que estan molt tranquils i confiats de cara a la cita olímpica. No puc evitar posar-me a la seva pell i pensar que si estigués a poques hores de jugar la competició més important del planeta, jo estaria totalment acollonit.

Mentre els nois feien una suau sessió d’entrenament, vaig estar parlant amb en Rafa Aguilar. Ell va ser el seleccionador júnior que els anys 2000 i 2001 va fer un dels relleus generacionals més arriscats i exitosos del nostre esport. En el seu primer any al capdavant de l’equip estatal, va prescindir de gairebé tots els jugadors dels anys ‘grans’ (81 i 82) i va apostar per un grup de nois dels anys 83, 84 i 85. En el seu estil de preparació, en Rafa apostava per sessions molt exigents d’entrenament, tornejos amb els millors equips europeus i concentracions amb seleccions potents.
Recordo que aquell estiu va ser molt dur, perquè veia com tots els meus antics companys a les seleccions catalana i espanyola juvenil de l’any anterior anaven caient de la llista a mesura que passaven les setmanes. En canvi, en ‘Rafi’ (com se’l coneix en el nostre món), mantenia totes aquelles joves promeses.
La jugada li va sortir rodona. Donar-li responsabilitat a l’Iñaki Aguilar, en Xavi Garcia, en Guillermo Molina i en Mario García va ser una de les claus que aquell grup acabés quart del Campionat d’Europa Júnior el 2000 i cinquè al Campionat del Món Júnior el 2001.

Selecció espanyola de waterpolo a Londres 2012 durant l’entrenament al CAR de Sant Cugat (25 de juliol). FOTO: Jordi López.

Tot això ho vam parlar amb en Rafa ahir al CAR, de com prendre aquella decisió ha estat molt important en l’evolució de l’equip absolut espanyol al segle XXI. Dels 13 jugadors que van jugar el Mundial Júnior de Turquia el 2001, 4 participaran als Jocs Olímpics de Londres del 2012. Però cal tenir en compte que molts altres integrants d’aquell equip han jugat en els últims anys amb la selecció en diferents competicions. És el cas del Sergi Mora, l’Ivan Gallego, l’Èric Marsal o en Dani Sullà.
Afortunadament, aquesta base de jugadors compta amb el complement d’una sèrie de grans jugadors més joves i més veterans que acaben de tancar una plantilla excepcional de cara a la cita olímpica. L’àmplia experiència del David Martín, el Felipe Perrone, l’Iván Pérez, en Xavi Vallès i el Dani López Pinedo es combina amb el talent del Blai Mallarach, l’Albert Español, en Marc Minguell i el Balazs Sziranyi.
En els darrers anys, les diferències entre les grans potències internacionals del waterpolo s’han escurçat encara més, d’aquí que fer un pronòstic en el resultat d’aquests Jocs Olímpics sigui gairebé impossible. Amb tot, és evident que les opcions de medalla són grans. El partit clau serà el 8 d’agost, amb els quarts de final. Una victòria en aquesta eliminatòria ens obrirà les portes a les medalles, el somni de tota aquesta generació que ha mantingut el nivell dels èxits dels 90 amb el cap ben alt.

PD1: No cal descartar un metall de la selecció femenina. En la seva primera participació olímpica, les nostres noies arriben amb la moral pels núvols després de guanyar el preolímpic d’aquest any. No serà fàcil, però el conjunt entrenat per en Miki Oca tindrà les seves opcions. Esperem que la inexperiència en uns Jocs no els passi factura.
PD2: A la visita al CAR de Sant Cugat d’ahir també vaig poder veure part de les coreografies de les noies de natació sincronitzada. Vaig quedar impresionat! Aquí si que espero les 2 medalles en la lluita amb Rússia i la Xina.

Antics equips (III)

A l’estiu del 2001 tocava Mundial Júnior a Istambul. Després de fer una gran temporada al primer equip del CN Montjuïc, aquella havia de ser amb tota probabilitat la meva última convocatòria amb la selecció espanyola. L’equip que havia de viatjar a Turquia era molt similar al de l’Europeu de l’any anterior. Una clara aposta per la joventut i per una generació repleta de talent.

Recordo els duríssims entrenaments al CAR de Sant Cugat, compaginats amb els exàmens de la Universitat Pompeu Fabra. Van ser unes setmanes complicades. Havia perdut la forma física després de moltes setmanes des de que s’havia acabat la lliga regular i no acabava de trobar el meu joc. Amb tot, continuava tenint la confiança del Rafa Aguilar.

Dani Sullà, Dani Pajuelo, Iñaki Aguilar (CAR de Sant Cugat, 2001)

Vam jugar dos tornejos previs: un a Reus i un altre a Hongria. Vam tornar a demostrar que estaríem lluitant per les primeres posicions. Recordo amb especial emoció quan tot l’equip vam veure com el nostre company Guillermo Molina es proclamava campió del Món absolut a Fukuoka. Se’m posava la pell de gallina al veure que un dels nostres integrants es penjava la medalla d’or al costat dels nostres ídols del waterpolo espanyol.

En Guillermo Molina demanant un kebab (Istambul, 2001)

La pinya continuava sent clau en aquell equip. Teníem un grup collonut. Dels 13 jugadors que vam jugar el Campionat del Món, només 2 no seguim en actiu. El Guillermo Molina i el Xavi Garcia ja fa temps que triomfen a l’estranger; la resta, ho fan a la Divisió d’Honor espanyola. Imagineu-vos la sensació d’estar fent l’Anuari del Waterpolo Català i veure que tots els teus amics continuen donant guerra 11 anys després d’aquella experiència.

Dani Sullà i Dani González al costat de la furgo que ens va deixar tirats (Istambul, 2001)

Esportivament parlant, només vam perdre un partit en aquell campionat; el de quarts de final contra la nostra bèstia negra. Itàlia ens va guanyar en el partit decisiu, el que ens permetia entrar a la lluita pels metalls. Una llàstima. Això sí, ens ho vam passar de conya a la capital turca. Passàvem llargues hores de jocs, bromes i descans al nostre hotel de concentració. El gran Audric Ollé era el meu company d’habitació: què pesat era amb el mòbil enviant-li missatges a la nòvia! El millor era quan a les nits ens escapàvem a l’habitació del Xavi Garcia i el Miguel Hernando. Teníem un petit ritual (que no puc deixar per escrit…) que suposadament ens portava sort. L’únic dia que no el vaig fer, ens va acabar portant la derrota davant els italians…

Dalt: Josep Maria Teulé, Rafa Aguilar, Borja Hernández, Iván Gallego, Xavi Garcia, Sergi Mora, Dani González, Ángel Ciutat. Baix: Audric Ollé, Iñaki Aguilar, Miguel Hernando, Mario García, Guillermo Molina, Dani Sullà, Dani Pajuelo.

Amb la victòria sobre els Estats Units vam acabar en cinquena posició. Era un dia plujós. Tot l’equip ens vam llençar a la piscina per aplaudir la dotzena d’aficionats que ens havien donat suport durant els 10 dies de competició (els nostres familiars). Va ser llavors quan el Miguel i el Xavi van animar la resta de l’equip a corejar el meu nom… ‘Paaaaaju’, ‘Paaaaaju’… Sabien que allò m’emocionaria. I ho van aconseguir. M’acomiadava definitivament de les seleccions espanyoles: una de les millors experiències de la meva vida.

Antics equips (I)

Aquest matí he anat a Molins de Rei. Jugaven els juvenils contra el Poble Nou. De místers: el meu germà amb el Molins i el Javi Monje, un amic de tota la vida que avui li tocava fer de substitut a la banqueta dels visitants. Mentre veia el partit, la mare m’ha enviat un Whatsapp: anaven amb el pare de camí a Valls a fer una calçotada. Hi anaven amb els pares del Xavi Garcia i el Miguel Hernando. 12 anys després de conèixer-se viatjant per Europa quan els seus fills jugaven a la selecció espanyola júnior, continuen mantenint l’amistat. Sempre ho parlem amb el Miguel i el Xavi: ells tenen més contacte que nosaltres!

Ángel Ciutat, Miguel Hernando, Xavi Garcia, Ivan Gallego, Iñaki Aguilar, Dani Sullà, Sergi Mora, Ramon Garriga, Dani González i Mario García (Alemanya, 2000).

Això m’ha donat la idea d’escriure una sèrie d’articles sobre aquells equips que em van marcar. No hi ha dubte que els dos anys de selecció amb el Rafa Aguilar d’entrenador van ser dels millors. I ho vull lligar amb l’Anuari del Waterpolo Català i recuperant algunes fotografies fetes amb la meva antiga càmera de carret i escanejades.

Començaré amb aquells dos estius del 2000 i el 2001. Després d’un Europeu a Bulgària pèssim dels jugadors nascuts el 1981, en què vam acabar novens, la Federació Espanyola va voler fer un canvi radical. Van fitxar a en Rafa Aguilar com a seleccionador juvenil. Ell va decidir fer un relleu generacional molt contundent: només vam quedar cinc jugadors de l’edat gran. La resta eren joves promeses. A molts d’ells ni els coneixia.

Dalt: Dani González, Sergi Mora, Dani Sullà, Èric Marsal, Ángel Ciutat, Dani Hernández, Iñaki Aguilar, Mario García. Baix: Miguel Hernando, Ramon Garriga, Dani Pajuelo. (Alemanya, 2000).

Van començar les típiques concentracions de selecció infernals al CAR de Sant Cugat. L’equip era tan jove, que durant dues setmanes ens vam quedar els cinc júniors entrenant amb el Manolo Delgado. El Miguel Hernando, el Dani Sullà, el Dani González, el Sergi Mora i jo érem els únics que ens vam quedar a Barcelona mentre la resta de l’equip jugava l’Europeu juvenil.

Si us sóc sincer no confiava gaire en el potencial d’aquell grup. De fet, em vaig apostar davant els meus companys deixar-me el bigoti si érem capaços de passar la primera fase del Campionat d’Europa júnior d’Alemanya. Quin ull vaig tenir! De mica en mica, a mesura que entrenàvem i, sobretot, quan jugàvem amb altres seleccions, vam anar creient-nos el que podíem fer.

Va ser l’estiu del salt del gran salt del Guillermo Molina, el Xavi Garcia, l’Iñaki Aguilar o l’Ivan Gallego. Vam aconseguir fer una pinya espectacular, acompanyada de bons resultats. Els nois em deien “Tito”, en bona mesura perquè el Lucky i jo érem els més veterans d’aquell equip i jo sempre acabava fent “de pare”.

Ara, miro la foto de grup i sento un orgull enorme pel que vam fer. Però especialment per haver tingut la sort d’haver format part d’aquell grup. Crec que d’aquells 14 jugadors que vam acabar quarts a l’Europeu, només 3 ja no juguem a l’elit. La resta estan o triomfant amb la selecció absoluta (Guillermo Molina, Xavi Garcia, Ivan Gallego, Mario García, Iñaki Aguilar, Èric Marsal) o sent peces claus en els seus equips de Divisió d’Honor (Sergi Mora, Dani González, Dani Hernández, Dani Sullà, Miguel Hernando).

Com us podeu imaginar, em vaig haver de deixar bigoti…


[continuarà]