Archivo de la categoría: Waterpolo

Antics equips (II)

Amb 14 anys ja m’havia convertit en un malalt del waterpolo. Era el capità de l’infantil del CN Montjuïc, titular amb el juvenil i anava convocat a l’ara desapareguda categoria júnior. Els pares es passaven la setmana portant-nos al Xavi i a mi a tots els partits. I, evidentment, els dissabtes a la tarda eren sagrats per anar a veure el primer equip a la Zona Esportiva.

Dins la generació dels jugadors nascuts el 1981 era un dels millors defenses de boia. D’aquí que anés a les preseleccions mítiques de la selecció catalana a la residència Blume. Els pares sempre diuen que aquells partits d’entrenament eren una passada, per la intensitat i la passió que hi posàvem tots els que hi anàvem. En aquella època, Mediterrani, Sabadell i Montju érem els que lluitàvem per guanyar la lliga i, per tant, tots nosaltres érem peces importants a la selecció.


Ferran Prada, Àlex Delgado, Dani González, Sergi Joanpere, Dani Pajuelo (Barcelona, 1995)
Dani Pajuelo, Simon Fusté, Sergi Joanpere (Barcelona, 1995)

El Campionat d’Espanya de les Bernat Picornell no va tenir història a nivell esportiu. Vam apallissar Madrid i Aragó amb molta contundència i ens vam proclamar campions. Catalunya tenia un equip molt potent. L’Óscar Martínez (el ‘Panocha’), el Dani González (el ‘Lucky’), el Sergi Joanpere, el Simon Fusté sota pals o l’Àlex Delgado eren jugadors que destacaven molt en aquella època. Era tot un somni aconseguir anar convocat! Amb el Jordi ‘Tito’ Signes de míster implacable i l’Antonio Aparicio de segon, ningú es podia relaxar.

Miro la fotografia de l’equip i me n’adono que l’únic jugador que queda avui a l’elit del waterpolo és el Dani González, una de les peces clau del CN Sant Andreu. El Simon juga al CN L’Hospitalet i l’Oriol Lavernia continua demostrant la seva força als dos metres al CN Martorell. Cap de la resta d’integrants d’aquell equip que semblava invencible està en actiu. Molts d’ells ni tan sols tenen cap vinculació ja amb el nostre esport.


Dalt: Antonio Aparicio, Jordi Bernús, Jordi Signes, Dani González, Simon Fusté, doctor (?), Sergi Joanpere, Javi Álvarez, Oriol Lavernia, Dani Pajuelo. Baix: Ferran Plana, Óscar Martínez, Raúl Galera, Albert Buch, Àlex Delgado, Pau Cardenal, Vicenç Monsonís, Antonio Quintanilla.

Va ser la meva primera gran fita esportiva. En aquella època ho valorava moltíssim i estava molt orgullós d’haver estat en aquella selecció. Amb tot, el pas del temps et demostra que el més important és haver tingut l’oportunitat d’haver viscut al 100% cada etapa, des d’aleví fins al primer equip, i que el millor és quedar-me amb l’experiència i les amistats del llarg camí de 17 anys jugant a aquest esport.

Antics equips (I)

Aquest matí he anat a Molins de Rei. Jugaven els juvenils contra el Poble Nou. De místers: el meu germà amb el Molins i el Javi Monje, un amic de tota la vida que avui li tocava fer de substitut a la banqueta dels visitants. Mentre veia el partit, la mare m’ha enviat un Whatsapp: anaven amb el pare de camí a Valls a fer una calçotada. Hi anaven amb els pares del Xavi Garcia i el Miguel Hernando. 12 anys després de conèixer-se viatjant per Europa quan els seus fills jugaven a la selecció espanyola júnior, continuen mantenint l’amistat. Sempre ho parlem amb el Miguel i el Xavi: ells tenen més contacte que nosaltres!

Ángel Ciutat, Miguel Hernando, Xavi Garcia, Ivan Gallego, Iñaki Aguilar, Dani Sullà, Sergi Mora, Ramon Garriga, Dani González i Mario García (Alemanya, 2000).

Això m’ha donat la idea d’escriure una sèrie d’articles sobre aquells equips que em van marcar. No hi ha dubte que els dos anys de selecció amb el Rafa Aguilar d’entrenador van ser dels millors. I ho vull lligar amb l’Anuari del Waterpolo Català i recuperant algunes fotografies fetes amb la meva antiga càmera de carret i escanejades.

Començaré amb aquells dos estius del 2000 i el 2001. Després d’un Europeu a Bulgària pèssim dels jugadors nascuts el 1981, en què vam acabar novens, la Federació Espanyola va voler fer un canvi radical. Van fitxar a en Rafa Aguilar com a seleccionador juvenil. Ell va decidir fer un relleu generacional molt contundent: només vam quedar cinc jugadors de l’edat gran. La resta eren joves promeses. A molts d’ells ni els coneixia.

Dalt: Dani González, Sergi Mora, Dani Sullà, Èric Marsal, Ángel Ciutat, Dani Hernández, Iñaki Aguilar, Mario García. Baix: Miguel Hernando, Ramon Garriga, Dani Pajuelo. (Alemanya, 2000).

Van començar les típiques concentracions de selecció infernals al CAR de Sant Cugat. L’equip era tan jove, que durant dues setmanes ens vam quedar els cinc júniors entrenant amb el Manolo Delgado. El Miguel Hernando, el Dani Sullà, el Dani González, el Sergi Mora i jo érem els únics que ens vam quedar a Barcelona mentre la resta de l’equip jugava l’Europeu juvenil.

Si us sóc sincer no confiava gaire en el potencial d’aquell grup. De fet, em vaig apostar davant els meus companys deixar-me el bigoti si érem capaços de passar la primera fase del Campionat d’Europa júnior d’Alemanya. Quin ull vaig tenir! De mica en mica, a mesura que entrenàvem i, sobretot, quan jugàvem amb altres seleccions, vam anar creient-nos el que podíem fer.

Va ser l’estiu del salt del gran salt del Guillermo Molina, el Xavi Garcia, l’Iñaki Aguilar o l’Ivan Gallego. Vam aconseguir fer una pinya espectacular, acompanyada de bons resultats. Els nois em deien “Tito”, en bona mesura perquè el Lucky i jo érem els més veterans d’aquell equip i jo sempre acabava fent “de pare”.

Ara, miro la foto de grup i sento un orgull enorme pel que vam fer. Però especialment per haver tingut la sort d’haver format part d’aquell grup. Crec que d’aquells 14 jugadors que vam acabar quarts a l’Europeu, només 3 ja no juguem a l’elit. La resta estan o triomfant amb la selecció absoluta (Guillermo Molina, Xavi Garcia, Ivan Gallego, Mario García, Iñaki Aguilar, Èric Marsal) o sent peces claus en els seus equips de Divisió d’Honor (Sergi Mora, Dani González, Dani Hernández, Dani Sullà, Miguel Hernando).

Com us podeu imaginar, em vaig haver de deixar bigoti…


[continuarà]

Un camí d’anècdotes i sorpreses

En menys de dos mesos, el procés de promoció de l’Anuari del Waterpolo Català 2011-2012 ha estat replet de moments curiosos que m’han sobtat. És el que té dedicar temps de qualitat a les coses: te n’adones de detalls que abans no valoraves.

Quan el gent em pregunta pel ‘mundillo’ del waterpolo, sempre acostumo a dir que som una gran “família”, amb totes les particularitats que tenen les famílies. Estima, enfrontament, confiança, proximitat, desavinences… però, per sobre de tot, una xarxa de relacions personals extraordinària. Això és el que he pogut recuperar gràcies a les meves visites pels clubs catalans i a esdeveniments relacionats amb el waterpolo. Ja no només parlo de les cerveses prèvies a l’entrenament del CN Poble Nou o l’extensa xerrada amb la mare de la Xènia Font del CN Sant Feliu o la llarga espera davant la porta d’un pàrquing de l’Atlètic Barceloneta que no era un pàrquing… Parlo de petits gestos que et demostren la companyonia que vivim la gent de dins el waterpolo.

Des del CN Sant Andreu, per exemple, es van desviure per ajudar-me en la promoció de l’Anuari durant la Copa del Rei. Em van deixar un espai perfecte per a poder deixar els exemplars i parlar amb tota la gent que va gaudir d’aquell gran espectacle. Van ser 3 dies en què em va passar de tot. Des de que la gent del club em preguntés per quin lavabo de senyores estava obert fins a si em podien deixar els carros dels bebès per a vigilar-los. Devia tenir força cara de recepcionista aquells dies… També era força habitual que els assistents a la competició agafessin els Anuaris pensant-se que eren gratuïts. Normal: aquest any no hem posat el preu a la portada…

He venut llibres en llocs totalment inesperats: a la llotja del CE Mediterrani, a mitja roda de premsa de presentació de la Copa del Rei, a garatges… El millor de tot, és saber que en els propers mesos passaran moltes més anècdotes i curiositats per a viure i, després, poder explicar-vos.

El meu mestre esportiu

Divendres de la setmana passada estava emocionat. Feia dies que havia pactat la visita al CN Sant Feliu dins la ruta que estic fent per a promocionar l’Anuari del Waterpolo Català. Ho havia pactat amb el Juan Carlos Sanchón, director tècnic del club des de ja fa algunes temporades i una persona clau en la meva formació esportiva.

De les 16 temporades que vaig jugar a aquest esport, ell va ser el meu entrenador en 12 d’elles: tot un rècord! Al CN Montjuïc era tota una institució. El Sanchi, com el coneixíem els seus jugadors, sempre ha estat un fanàtic del waterpolo. Des de petits, el meu germà Xavi i jo vam jugar i créixer com a esportistes al seu costat. Amb un caràcter dur i exigent, és innegable que ha perdut molta mala llet amb el pas dels anys. No t’enfadis Jefe!



No podré oblidar mai els seus durs entrenaments a la “nevera” de les Piscines Folch i Torres, els viatges en autocar per tot Catalunya, les vacances a Sant Esteve, els seus crits d’indignació en els entrenaments dels divendres a la Zona Esportiva (amb alguna valla que acabava dins l’aigua), les interminables sèries de 400 “a tope” o algunes de les seves frases cèlebres. Per sobre de tot, de les bones i males èpoques, no hi ha dubte que el Juan Carlos Sanchón és el meu pare esportiu. Meu, i de molts dels meus companys de generació d’aquell Montju nostàlgic, el que tenia unes categories competitives que somiaven en arribar al primer equip. Aconseguia que els seus jugadors el seguissin fins al final, encara que no hi haguessin diners pel mig. D’aquí el seu mèrit: amb un mètode persistent, quadrat i poc espectacular, feia que els seus equips ens deixéssim la pell creient-nos-ho. I acostumava a donar bons resultats! El record d’aquella època em posa tovet, així que avançaré…

Tornant al present, el Juan Carlos va preparar un acte de primera a les instal·lacions del CN Sant Feliu, club que no havia visitat després de la seva remodelació. Va convocar als jugadors dels primers equips, delegats, pares, directius i resta de tècnics en una sala. Allà, va fer una presentació de la meva iniciativa, va explicar la nostra relació des dels seus inicis com a entrenador i vam conversar sobre la importància d’iniciatives com l’Anuari del Waterpolo Català per a la difusió del nostre esport. Va ser una estona molt agradable, la veritat.

En aquella visita vaig poder viure de primera mà com és la família del Sant Feliu, amb persones com el Narcís, la Montse, la Dolors i companyia. Gent apassionada per aquest esport, sovint menysvalorat, però que té en aquests col·laboradors desinteressats la clau per a poder continuar endavant. Es deixen la pell, hores i calers i són un tipus de figura que es repeteix a tots els clubs. Sense ells, ni els Sanchons o els Pajuelos haguessin pogut gaudir del waterpolo.

Un club exemplar

Des de ja fa alguns mesos estic molt al corrent de tot el què passa al CN Poble Nou. Un dels meus millors amics, en Javi Monje, ha estat jugador d’aquest club durant les últimes temporades i aquest any és l’entrenador de l’equip B. A més, és el vocal de waterpolo a la Junta Directiva.

El divendres 3 de febrer vaig visitar Can Felipa per estar amb els jugadors i entrenadors dels equips absoluts i el juvenil. Era la meva primera parada en la ruta de visites als clubs catalans per a presentar l’Anuari del Waterpolo Català. A l’arribar (serien les 8 del vespre) no hi havia gairebé ningú de waterpolo dins la instal·lació. Això sí, a la web del club i per diferents racons de l’entrada m’estaven ajudant en la promoció del llibre. Sí vaig poder xerrar una estona amb en Jordi Hidalgo, excompany meu al CN Montjuïc i ara entrenador al Poble Nou, que em va esbroncar per haver posat una fotografia de l’equip on no hi sortia ell: disculpes Jordi!

Al cap d’una estona, en Javi em va dir que anéssim al bar de davant del club. Allà estaven reunits alguns dels jugadors del primer equip, ara líder de la Segona Divisió espanyola, fent unes cerveses amb el gerent del club, en Ricard, i l’entrenador, en Miguel Ángel Ruiz. També estava en Rai Monclús, també excompany meu a les categories del Montjuïc i des de fa anys molt vinculat al Poble Nou. Ens vam posar a revisar els anuaris i vaig comprovar que els agradaven. Després d’acabar-nos els ‘quintos’ vam anar a l’entrenament.

Us explico tot això, perquè la dinàmica de bon rotllo que es respira en aquest club és fantàstica. Són coneguts a tot el món waterpolístic els seus mítics ‘cinquens temps’. Després dels partits de lliga, conviden els equips contraris a fer unes birres i tapes al local social del club, ara renovat. Em van explicar que el Moscardó, el rival d’aquesta jornada, havia demanat el canvi d’horari de partit per a poder viure aquesta còpia del ‘tercer temps’ del rugbi. Vaja, no es volien perdre aquesta experiència pionera al nostre país.

Tot això, en un modest club de barri, tot un exemple, que ha d’entrenar els seus equips a altes hores de la nit. Aquesta situació, que es repeteix en molts altres clubs de Catalunya, em torna a demostrar el mèrit que té que el nostre esport. La manca de recursos no impedeix que els equips catalans continuin sent referents. I aquest és un motiu per estar ben orgullosos.