Arxius

Personal

Segurament molts de vosaltres no ho sabeu, però des de fa un mes sóc membre de la Junta Directiva del Club Esportiu Mediterrani. Més concretament, sóc el nou secretari. Qui m’ho anava a dir! Després d’una llarga carrera esportiva al CN Montjuïc, un dels màxims rivals del Medi, tornava al club en què vaig aprendre a nedar i a fer judo. En total, porto 15 anys com a soci del club de Sants.
Després de deixar el waterpolo, vaig passar uns mesos al Metropolitan del carrer Galileu. Però a mi, aquest rotllo que es porten als gimnassos ‘pijais’ no m’acaba de convèncer. Anant alguns dies al Mediterrani em vaig animar a tornar a un club de barri que conec molt bé i on hi tinc grans amics.
El Javi Aznar em va embolicar fa dos anys i vaig entrar a col·laborar amb la comissió de waterpolo, on fa uns mesos vaig passar a ser president. I aquí arriba l’embolic!
Dues candidatures es van presentar a les eleccions a la Junta Directiva del passat 24 de març. Vaig optar per col·laborar amb la que estava encapçalada per Juan Carlos Cercadillo, un soci històric del club que havia estat vicepresident els darrers anys. Al principi no estava gaire convençut de la proposta, però al final em vaig llençar a la piscina. Em convencia el projecte i, sobretot, l’equip que havia format. Per primera vegada veia un grup de gent jove, qualificada i motivada per posar-se al capdavant d’una de les entitats esportives més importants de Catalunya. No exagero, el Mediterrani té uns 11.000 socis i 81 anys d’història.

Just acabava de quedar-me a l’atur, d’aquí que dediqués molts esforços en preparar la campanya. Vam idear quins serien els nostres punts del programa. Teníem les idees molt clares. Però la cosa es va torçar ben aviat. Després d’alguns fets lamentables (que no puc deixar per escrit) i uns problemes familiars afegits d’en Juan Carlos Cercadillo, va haver de renunciar a presentar-se. Això comportava un problema legal: mai, en cap procés electoral als clubs esportius catalans, un candidat s’havia retirat a mitja campanya per problemes personals. Amb tot, la Junta Electoral va permetre que el nostre número 2, en Lluís Herrero, ocupés el seu lloc i d’aquesta manera el club pogués tenir unes eleccions. Es va apostar per la democràcia. Des d’aquest moment, ens vam dedicar a repartir tríptics, fer mítings i explicar el nostre projecte. Un ideari que va agradar al soci. Tant, que el dia de les eleccions vam guanyar amb un 82% dels vots! Us podeu imaginar la farra que ens vam fotre tota la candidatura…
I vam prendre possessió! Va ser un moment emocionant: els antics membres de la Junta ens van animar davant la dura feina que ens venia a sobre. Tenien tota la raó! En un mes i escaig que portem al càrrec, estem responent mails cada dia, representant el club en actes institucionals, veient partits i competicions, reunint-nos periòdicament a la sala de juntes… Però l’experiència està sent apassionant i, sobretot, m’està permetent aprendre moltíssim al costat d’un equip que tinc moltes ganes de conèixer. Tenim 6 anys per endavant de maldecaps i, espero, alegries.
Desgraciadament, la història no ha acabat aquí. L’altre candidat ha impugnat els resultats i estem a l’espera que el Tribunal Català de l’Esport falli. Tot i això, sóc optimista. Espero que el temps em doni la raó.

Anuncis

A l’estiu del 2001 tocava Mundial Júnior a Istambul. Després de fer una gran temporada al primer equip del CN Montjuïc, aquella havia de ser amb tota probabilitat la meva última convocatòria amb la selecció espanyola. L’equip que havia de viatjar a Turquia era molt similar al de l’Europeu de l’any anterior. Una clara aposta per la joventut i per una generació repleta de talent.

Recordo els duríssims entrenaments al CAR de Sant Cugat, compaginats amb els exàmens de la Universitat Pompeu Fabra. Van ser unes setmanes complicades. Havia perdut la forma física després de moltes setmanes des de que s’havia acabat la lliga regular i no acabava de trobar el meu joc. Amb tot, continuava tenint la confiança del Rafa Aguilar.

Dani Sullà, Dani Pajuelo, Iñaki Aguilar (CAR de Sant Cugat, 2001)

Vam jugar dos tornejos previs: un a Reus i un altre a Hongria. Vam tornar a demostrar que estaríem lluitant per les primeres posicions. Recordo amb especial emoció quan tot l’equip vam veure com el nostre company Guillermo Molina es proclamava campió del Món absolut a Fukuoka. Se’m posava la pell de gallina al veure que un dels nostres integrants es penjava la medalla d’or al costat dels nostres ídols del waterpolo espanyol.

En Guillermo Molina demanant un kebab (Istambul, 2001)

La pinya continuava sent clau en aquell equip. Teníem un grup collonut. Dels 13 jugadors que vam jugar el Campionat del Món, només 2 no seguim en actiu. El Guillermo Molina i el Xavi Garcia ja fa temps que triomfen a l’estranger; la resta, ho fan a la Divisió d’Honor espanyola. Imagineu-vos la sensació d’estar fent l’Anuari del Waterpolo Català i veure que tots els teus amics continuen donant guerra 11 anys després d’aquella experiència.

Dani Sullà i Dani González al costat de la furgo que ens va deixar tirats (Istambul, 2001)

Esportivament parlant, només vam perdre un partit en aquell campionat; el de quarts de final contra la nostra bèstia negra. Itàlia ens va guanyar en el partit decisiu, el que ens permetia entrar a la lluita pels metalls. Una llàstima. Això sí, ens ho vam passar de conya a la capital turca. Passàvem llargues hores de jocs, bromes i descans al nostre hotel de concentració. El gran Audric Ollé era el meu company d’habitació: què pesat era amb el mòbil enviant-li missatges a la nòvia! El millor era quan a les nits ens escapàvem a l’habitació del Xavi Garcia i el Miguel Hernando. Teníem un petit ritual (que no puc deixar per escrit…) que suposadament ens portava sort. L’únic dia que no el vaig fer, ens va acabar portant la derrota davant els italians…

Dalt: Josep Maria Teulé, Rafa Aguilar, Borja Hernández, Iván Gallego, Xavi Garcia, Sergi Mora, Dani González, Ángel Ciutat. Baix: Audric Ollé, Iñaki Aguilar, Miguel Hernando, Mario García, Guillermo Molina, Dani Sullà, Dani Pajuelo.

Amb la victòria sobre els Estats Units vam acabar en cinquena posició. Era un dia plujós. Tot l’equip ens vam llençar a la piscina per aplaudir la dotzena d’aficionats que ens havien donat suport durant els 10 dies de competició (els nostres familiars). Va ser llavors quan el Miguel i el Xavi van animar la resta de l’equip a corejar el meu nom… ‘Paaaaaju’, ‘Paaaaaju’… Sabien que allò m’emocionaria. I ho van aconseguir. M’acomiadava definitivament de les seleccions espanyoles: una de les millors experiències de la meva vida.

Amb 14 anys ja m’havia convertit en un malalt del waterpolo. Era el capità de l’infantil del CN Montjuïc, titular amb el juvenil i anava convocat a l’ara desapareguda categoria júnior. Els pares es passaven la setmana portant-nos al Xavi i a mi a tots els partits. I, evidentment, els dissabtes a la tarda eren sagrats per anar a veure el primer equip a la Zona Esportiva.

Dins la generació dels jugadors nascuts el 1981 era un dels millors defenses de boia. D’aquí que anés a les preseleccions mítiques de la selecció catalana a la residència Blume. Els pares sempre diuen que aquells partits d’entrenament eren una passada, per la intensitat i la passió que hi posàvem tots els que hi anàvem. En aquella època, Mediterrani, Sabadell i Montju érem els que lluitàvem per guanyar la lliga i, per tant, tots nosaltres érem peces importants a la selecció.


Ferran Prada, Àlex Delgado, Dani González, Sergi Joanpere, Dani Pajuelo (Barcelona, 1995)

Dani Pajuelo, Simon Fusté, Sergi Joanpere (Barcelona, 1995)

El Campionat d’Espanya de les Bernat Picornell no va tenir història a nivell esportiu. Vam apallissar Madrid i Aragó amb molta contundència i ens vam proclamar campions. Catalunya tenia un equip molt potent. L’Óscar Martínez (el ‘Panocha’), el Dani González (el ‘Lucky’), el Sergi Joanpere, el Simon Fusté sota pals o l’Àlex Delgado eren jugadors que destacaven molt en aquella època. Era tot un somni aconseguir anar convocat! Amb el Jordi ‘Tito’ Signes de míster implacable i l’Antonio Aparicio de segon, ningú es podia relaxar.

Miro la fotografia de l’equip i me n’adono que l’únic jugador que queda avui a l’elit del waterpolo és el Dani González, una de les peces clau del CN Sant Andreu. El Simon juga al CN L’Hospitalet i l’Oriol Lavernia continua demostrant la seva força als dos metres al CN Martorell. Cap de la resta d’integrants d’aquell equip que semblava invencible està en actiu. Molts d’ells ni tan sols tenen cap vinculació ja amb el nostre esport.


Dalt: Antonio Aparicio, Jordi Bernús, Jordi Signes, Dani González, Simon Fusté, doctor (?), Sergi Joanpere, Javi Álvarez, Oriol Lavernia, Dani Pajuelo. Baix: Ferran Plana, Óscar Martínez, Raúl Galera, Albert Buch, Àlex Delgado, Pau Cardenal, Vicenç Monsonís, Antonio Quintanilla.

Va ser la meva primera gran fita esportiva. En aquella època ho valorava moltíssim i estava molt orgullós d’haver estat en aquella selecció. Amb tot, el pas del temps et demostra que el més important és haver tingut l’oportunitat d’haver viscut al 100% cada etapa, des d’aleví fins al primer equip, i que el millor és quedar-me amb l’experiència i les amistats del llarg camí de 17 anys jugant a aquest esport.

Aquest matí he anat a Molins de Rei. Jugaven els juvenils contra el Poble Nou. De místers: el meu germà amb el Molins i el Javi Monje, un amic de tota la vida que avui li tocava fer de substitut a la banqueta dels visitants. Mentre veia el partit, la mare m’ha enviat un Whatsapp: anaven amb el pare de camí a Valls a fer una calçotada. Hi anaven amb els pares del Xavi Garcia i el Miguel Hernando. 12 anys després de conèixer-se viatjant per Europa quan els seus fills jugaven a la selecció espanyola júnior, continuen mantenint l’amistat. Sempre ho parlem amb el Miguel i el Xavi: ells tenen més contacte que nosaltres!

Ángel Ciutat, Miguel Hernando, Xavi Garcia, Ivan Gallego, Iñaki Aguilar, Dani Sullà, Sergi Mora, Ramon Garriga, Dani González i Mario García (Alemanya, 2000).

Això m’ha donat la idea d’escriure una sèrie d’articles sobre aquells equips que em van marcar. No hi ha dubte que els dos anys de selecció amb el Rafa Aguilar d’entrenador van ser dels millors. I ho vull lligar amb l’Anuari del Waterpolo Català i recuperant algunes fotografies fetes amb la meva antiga càmera de carret i escanejades.

Començaré amb aquells dos estius del 2000 i el 2001. Després d’un Europeu a Bulgària pèssim dels jugadors nascuts el 1981, en què vam acabar novens, la Federació Espanyola va voler fer un canvi radical. Van fitxar a en Rafa Aguilar com a seleccionador juvenil. Ell va decidir fer un relleu generacional molt contundent: només vam quedar cinc jugadors de l’edat gran. La resta eren joves promeses. A molts d’ells ni els coneixia.

Dalt: Dani González, Sergi Mora, Dani Sullà, Èric Marsal, Ángel Ciutat, Dani Hernández, Iñaki Aguilar, Mario García. Baix: Miguel Hernando, Ramon Garriga, Dani Pajuelo. (Alemanya, 2000).

Van començar les típiques concentracions de selecció infernals al CAR de Sant Cugat. L’equip era tan jove, que durant dues setmanes ens vam quedar els cinc júniors entrenant amb el Manolo Delgado. El Miguel Hernando, el Dani Sullà, el Dani González, el Sergi Mora i jo érem els únics que ens vam quedar a Barcelona mentre la resta de l’equip jugava l’Europeu juvenil.

Si us sóc sincer no confiava gaire en el potencial d’aquell grup. De fet, em vaig apostar davant els meus companys deixar-me el bigoti si érem capaços de passar la primera fase del Campionat d’Europa júnior d’Alemanya. Quin ull vaig tenir! De mica en mica, a mesura que entrenàvem i, sobretot, quan jugàvem amb altres seleccions, vam anar creient-nos el que podíem fer.

Va ser l’estiu del salt del gran salt del Guillermo Molina, el Xavi Garcia, l’Iñaki Aguilar o l’Ivan Gallego. Vam aconseguir fer una pinya espectacular, acompanyada de bons resultats. Els nois em deien “Tito”, en bona mesura perquè el Lucky i jo érem els més veterans d’aquell equip i jo sempre acabava fent “de pare”.

Ara, miro la foto de grup i sento un orgull enorme pel que vam fer. Però especialment per haver tingut la sort d’haver format part d’aquell grup. Crec que d’aquells 14 jugadors que vam acabar quarts a l’Europeu, només 3 ja no juguem a l’elit. La resta estan o triomfant amb la selecció absoluta (Guillermo Molina, Xavi Garcia, Ivan Gallego, Mario García, Iñaki Aguilar, Èric Marsal) o sent peces claus en els seus equips de Divisió d’Honor (Sergi Mora, Dani González, Dani Hernández, Dani Sullà, Miguel Hernando).

Com us podeu imaginar, em vaig haver de deixar bigoti…


[continuarà]

El 31 de desembre tancava Televisió de L’Hospitalet i, amb aquesta notícia, s’acabava també la meva feina com a director. Només van ser 6 mesos. Amb la perspectiva del temps, ara em sento alleujat. Les últimes setmanes de 2011 van ser molt complicades, intentant gestionar un equip de 35 persones que estava lluitant per la seva feina. Em trobava al bell mig dels interessos de la meva empresa, els temors de l’Ajuntament de l’Hospitalet i les lògiques reivindicacions dels tècnics, col·laboradors i periodistes d’aquell mitjà de comunicació que estava morint amb només 11 anys de vida. Un mal de cap continu que, a més, em va coincidir en un moment personal molt difícil.

No us enganyaré: quan vaig marxar de la televisió el 30 de desembre vaig sentir com desapareixien molts mals rotllos. Ho vaig veure com una oportunitat: i així ho vaig dir als treballadors en la meva última reunió amb tots ells i és el que repeteixo una i altra vegada a tots els que em pregunten pel meu futur.


Després d’unes setmanes dedicades a acabar l’Anuari del Waterpolo Català 2011-2012, a gaudir de la meva renovada vida personal i a fixar-me més en tot el que em passa en el dia a dia, vaig haver d’anar a inscriure’m per primera vegada a l’atur. Em va impactar veure tota la gent que hi havia a l’oficina de Sants (per cert, situada a la “propera” Estació del Nord). Nois i noies joves, immigrants de tot arreu, dones amb criatures, homes de mitjana edat… Érem gent de tots els perfils i classes socials. L’ambient que es respirava, no sorprenia: era trist i pessimista. Amb tot, els funcionaris que em van atendre van ser molt agradables: em van fer propostes interessants de cara al futur i van resoldre tots els meus dubtes. Sortia de l’oficina amb la sensació d’haver aterrat al Planeta Inem, un món desconegut per a mi fins ara.

Tocava pensar en què fer a partir d’ara. Veia dues opcions realistes: marxar a treballar a l’estranger o crear algun projecte de comunicació. I en això estic. Tinc marge de temps per decidir què fer amb la meva vida professional. Crec que és un bon moment per a reflexionar de debò, no precipitar-me però, alhora, ser valent. Tal i com estan les coses en el món del periodisme, val la pena aturar-se i pensar fredament. Potser ja va sent hora de donar pas a l’esperit emprenedor que no sabia que tenia, però que he descobert que forma part de mi. Anirem informant…

La trilogia de l'Anuari

Una llarga tirada d’exemplars, en un any en què farem una llarga ruta pels clubs catalans. L’objectiu és que conegueu de primera mà la feina que s’ha fet durant més de 2 anys amb els tres anuaris del waterpolo català.

Queden poques hores per a què m’enviïn a casa els llibres del tercer Anuari del Waterpolo Català i, la veritat, em sento tan o més il·lusionat que els altres anys. Coincidint amb la publicació, vaig creure que era un bon moment per reactivar el meu blog. Intentaré mantenir-lo més actiu que l’any passat! De fet, queden pocs dies per a què, oficialment, vagi a l’atur per primera vegada a la vida, així que aquest cop no hi ha excuses! Afronto aquesta nova etapa com un repte personal, amb ganes de dedicar més temps a les coses que m’agraden de debò i amb les mires posades en nous projectes personals i professionals. Aquest 2012 serà més que mai un any de nous objectius. Encara que ho pintin negre, crec que seran 12 mesos d’oportunitats que caldrà aprofitar.