Antics equips (III)

A l’estiu del 2001 tocava Mundial Júnior a Istambul. Després de fer una gran temporada al primer equip del CN Montjuïc, aquella havia de ser amb tota probabilitat la meva última convocatòria amb la selecció espanyola. L’equip que havia de viatjar a Turquia era molt similar al de l’Europeu de l’any anterior. Una clara aposta per la joventut i per una generació repleta de talent.

Recordo els duríssims entrenaments al CAR de Sant Cugat, compaginats amb els exàmens de la Universitat Pompeu Fabra. Van ser unes setmanes complicades. Havia perdut la forma física després de moltes setmanes des de que s’havia acabat la lliga regular i no acabava de trobar el meu joc. Amb tot, continuava tenint la confiança del Rafa Aguilar.

Dani Sullà, Dani Pajuelo, Iñaki Aguilar (CAR de Sant Cugat, 2001)

Vam jugar dos tornejos previs: un a Reus i un altre a Hongria. Vam tornar a demostrar que estaríem lluitant per les primeres posicions. Recordo amb especial emoció quan tot l’equip vam veure com el nostre company Guillermo Molina es proclamava campió del Món absolut a Fukuoka. Se’m posava la pell de gallina al veure que un dels nostres integrants es penjava la medalla d’or al costat dels nostres ídols del waterpolo espanyol.

En Guillermo Molina demanant un kebab (Istambul, 2001)

La pinya continuava sent clau en aquell equip. Teníem un grup collonut. Dels 13 jugadors que vam jugar el Campionat del Món, només 2 no seguim en actiu. El Guillermo Molina i el Xavi Garcia ja fa temps que triomfen a l’estranger; la resta, ho fan a la Divisió d’Honor espanyola. Imagineu-vos la sensació d’estar fent l’Anuari del Waterpolo Català i veure que tots els teus amics continuen donant guerra 11 anys després d’aquella experiència.

Dani Sullà i Dani González al costat de la furgo que ens va deixar tirats (Istambul, 2001)

Esportivament parlant, només vam perdre un partit en aquell campionat; el de quarts de final contra la nostra bèstia negra. Itàlia ens va guanyar en el partit decisiu, el que ens permetia entrar a la lluita pels metalls. Una llàstima. Això sí, ens ho vam passar de conya a la capital turca. Passàvem llargues hores de jocs, bromes i descans al nostre hotel de concentració. El gran Audric Ollé era el meu company d’habitació: què pesat era amb el mòbil enviant-li missatges a la nòvia! El millor era quan a les nits ens escapàvem a l’habitació del Xavi Garcia i el Miguel Hernando. Teníem un petit ritual (que no puc deixar per escrit…) que suposadament ens portava sort. L’únic dia que no el vaig fer, ens va acabar portant la derrota davant els italians…

Dalt: Josep Maria Teulé, Rafa Aguilar, Borja Hernández, Iván Gallego, Xavi Garcia, Sergi Mora, Dani González, Ángel Ciutat. Baix: Audric Ollé, Iñaki Aguilar, Miguel Hernando, Mario García, Guillermo Molina, Dani Sullà, Dani Pajuelo.

Amb la victòria sobre els Estats Units vam acabar en cinquena posició. Era un dia plujós. Tot l’equip ens vam llençar a la piscina per aplaudir la dotzena d’aficionats que ens havien donat suport durant els 10 dies de competició (els nostres familiars). Va ser llavors quan el Miguel i el Xavi van animar la resta de l’equip a corejar el meu nom… ‘Paaaaaju’, ‘Paaaaaju’… Sabien que allò m’emocionaria. I ho van aconseguir. M’acomiadava definitivament de les seleccions espanyoles: una de les millors experiències de la meva vida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: