Fa 13 anys, el que havia estat el meu entrenador al CN Montjuïc, en Sergi Pérez (més conegut com a ‘Bomper’) em va proposar fitxar per l’Askartza. El club més important del País Basc militava a la Primera Divisió espanyola. Més enllà de l’oferta econòmica, vaig valorar molt positivament el fet de ser referent a un equip absolut i l’oportunitat de viure una experiència única vivint fora de casa als 20 anys. Em vaig decidir. Després de jugar el Mundial júnior, vaig viatjar al nord.

Tres amics i excompanys: Jorge Julián, Xabi Orozco i Nacho Bascones

Tres amics i excompanys: Jorge Julián, Xabi Orozco i Nacho Bascones

El que em vaig trobar va ser un club referent en tots els sentits al waterpolo basc. No només era l’únic que comptava amb un equip en categoria nacional, sinó que a nivell de categories no tenia rival a tot Euskalherria. Juntament amb el meu gran amic Gorka Martínez de Osaba, érem els entrenadors dels més menuts d’Askartza. Entrenàvem una hora i mitja dos dies a la setmana. Tampoc calia gaire més per una lliga que no tenia més de tres equips i on el nivell era molt baix.

Un partit amb la graderia plena del Leioa, equip de la Primera nacional femenina

Un partit amb la graderia plena del Leioa, equip de la Primera nacional femenina

La setmana passada vaig poder estar a diversos clubs de Biscaia i parlar amb la gent que està tirant del carro del nostre esport. El canvi viscut en una dècada és abrumador: s’han multiplicat el nombre de clubs, equips i jugadors; els entrenadors han apostat per formar-se i prendre’s aquesta feina de manera més professional; s’han creat lligues competitives en les categories inferiors i ja són tres els equips en competicions nacionals: l’Askartza a Primera masculina, el Leioa a Primera femenina i la Náutica de Portugalete a Segona masculina. Miro enrere i ja no veig un cas aïllat: veig una Euskadi referent dins el waterpolo espanyol.

Setembre de 2013. Ciutadella. Menorca. Durant dos dies es va celebrar la primera edició del Beachpolo Illa de Menorca. Es tractava d’un torneig petit en un marc incomparable com és la Platja Gran de la ciutat menorquina. L’any passat només hi van prendre part equips illencs, però ja hi va haver molta repercussió mediàtica. En la segona edició, que acaba d’obrir inscripcions, ja hi ha equips catalans apuntats. No és d’estranyar; unir l’espectacle del waterpolo al mar i el paisatge de Menorca és molt atractiu, sobretot quan els catalans estem a tan sols 45 minuts d’avió.

beachpolo

En aquesta segona edició, hi haurà un màxim de 8 equips que competiran en format de lligueta, semifinals i final. Gràcies al suport de l’Ajuntament de Ciutadella, el Consell Insular i alguns espònsors, els que us animeu a participar-hi tindreu les millors condicions per viatjar el primer cap de setmana de setembre amb descomptes importants en els desplaçaments. Si voleu més informació, podeu visitar la web del beachpolo, consultar la seva fan page o enviar un mail a waterpolo@clubnataciojamma.com. I aquí trobareu el full d’inscripció.

beachpolo2

Vull destacar l’esforç personal d’una persona. En Lluís Vilà, jugador del Waterpolo Jamma i organitzador del torneig, representa el paper d’aquests enamorats del nostre esport que gràcies a les hores de feina desinteressades i la seva plena dedicació fan que el waterpolo es faci gran. Sí, es fa gran quan en zones on mai s’ha practicat, algú té la iniciativa d’organitzar aquest tipus de competicions que combinen esport i diversió. Lluís, torna a comptar amb mi aquest estiu!

El Campionat d’Espanya infantil per Federacions Territorials que s’ha celebrat aquest cap de setmana a Madrid ha tornat a demostrar que el waterpolo català està a anys llum del de la resta de l’Estat espanyol. Les sensacions que han transmès els equips entrenats per Ferran Plana i Yurema Sabio han estat molt positives, especialment pel joc desplegat. És innegable que el treball dels clubs catalans i el fet de tenir lligues competitives en les categories inferiors són elements fonamentals en aquest èxit. També ho és que els 14 jugadors i jugadores seleccionats per la Federació Catalana saben que han de guanyar-se els minuts. Aquí ningú regala res; gairebé no hi ha intocables. Això permet que la intensitat de tota la plantilla sigui enorme. Sergio Prieto, de l’Atlètic-Barceloneta, i Alejandra Aznar, del Mediterrani, han estat els millors del campionat: noms que haurem de recordar pel futur.

camp3

De la resta de seleccions, em quedo amb dos titulars: la baixada de nivell dels combinats madrilenys i l’ascens de la Comunitat Valenciana i Euskadi. He vist uns equips de Madrid fluixos, cada cop més allunyats de Catalunya. Tot i la segona plaça de les noies i comptar amb centres de tecnificació des de fa anys, els combinats amfitrions no han fet un bon joc i he escoltat comentaris força crítics a les graderies. Sobre València i País Basc, federacions modestes però dirigides per amics i excompanys (Sergio Navarro i Jon López) només puc dir coses positives. La plata masculina dels valencians i el bronze femení de les basques demostren que el waterpolo s’està extenent per regions on gràcies a l’esforç personal d’algunes persones, el nostre esport s’està fent gran.

camp2

Gran assistència d’aficionats a les graderies, entre ells el periodista Manu Carreño (pare d’un jugador de la selecció madrilenya) i bona organització en general. Per contra, m’ha semblat molt cutre que a la final femenina només hagi xiulat un àrbitre, mentre que a la masculina n’hi havia dos. Estalviar-se un col·legiat en una final de Campionat d’Espanya demostra poca sensibilitat per part dels responsables de la competició.

 

Estem cansats de queixar-nos de la crisi de l’esport amateur, de com els pressupostos dels equips professionals estan caient en picat, de les dificultats econòmiques que tenen els clubs, etc. I així podríem estar hores i hores. Però hi ha un aspecte que ha millorat moltíssim en els darrers anys. Actualment els joves waterpolistes tenen l’oportunitat de viure experiències espectaculars en tornejos, ‘stages’ i campus que abans eren totalment impensables. Quan els de la meva generació teníem 10 anys (bufff…), no ens podíem imaginar participant en competicions en piscines olímpiques, amb megafonia, cartelleria, ‘merchandising’ i la presència d’equips de tota Europa. Avui dia és possible, en gran mesura, per la inventiva de clubs, l’esforç econòmic dels pares i de grups d’apassionats al waterpolo que s’uneixen per crear tornejos únics, cuidats fins al mínim detall. Els nois i noies viuen una experiència única que no oblidaran mai.

christmas2

A casa nostra, del 17 al 20 d’abril es viurà la segona edició del torneig internacional BCNWP Under 10, una competició que reunirà més de 300 esportistes menors de 10 anys al CN Barcelona. Però hi ha més iniciatives per als més menuts: la Christmas Cup, que en la darrera edició es va ampliar a la categoria benjamina i, ja marxant fora de Catalunya, el Be Water My Friend d’Andorra amb la presència d’esportistes de tot el continent i amb una organització espectacular, el TEWAM aleví de Marbella, l’Interclubs d’Elx, la Copa Fanáticos d’Aragó o el mític Habawaba italià. Fins i tot, les finals dels Campionats de Catalunya de waterpolo són ja una gran festa, gràcies al format escollit per la Federació Catalana l’estiu passat a la piscina de salts de Montjuïc.

christmas1

A la nostra època, com a molt podíem aspirar a fer algun intercanvi amb altres clubs de fora o fer un ‘stage’ a Palma de Mallorca. Avui, els nanos viatgen per tota Europa des dels 12 anys i participen durant setmanes senceres a campus de primer nivell, com el WP Camp d’Andorra. En definitiva, tenen moltes més opcions de viure el waterpolo des d’una vessant competitiva i lúdica que els ‘enganxa’ i els motiva a seguir entrenant. Espero que tota aquesta febre de tornejos i esdeveniments es mantingui i que aquestes joves generacions continuïn vivint el waterpolo com el gran esport que és.

El CN Premià és l’únic representant català a la Segona Divisió espanyola, categoria que compta amb 10 equips de 8 comunitats autònomes diferents (incloent Canàries i Ceuta). L’entrenador del conjunt maresmenc, Albert Salvatierra, parla sense embuts del nivell de la competició i dels enormes costos que suposa competir en aquesta lliga.

Queden 4 partits per acabar la temporada, com valores el paper del teu equip?
Amb només dos reforços, que ens han ajudat molt, però mantenint el mateix bloc que l’any passat crec que l’equip està donant la cara perfectament a la lliga. Ens va costar adaptar-nos-hi: tenim jugadors joves i amb poca experiència en categoria absoluta, fet que s’ha notat sobretot en partits de més tensió. Tot i això, contra els rivals teòricament més forts hem donat la cara i hem tingut opcions de guanyar fins al final. En qualsevol cas, la valoració més detallada la faré a final de temporada, encara falten partits importants i l’equip ha d’estar centrat per disputar-los amb la màxima intensitat.

I del nivell de la Segona Divisió, què n’opines?
Tothom ens deia que seria molt alt però, personalment, creia que hi hauria més nivell. Si l’any que ve corregim la manca de concentració en moments puntuals, sobretot als inicis i finals de partit, podrem aspirar a fer un salt important.

L’objectiu ha de ser pujar a Primera Divisió?
Per descomptat! Aquest any hem pagat la “novatada” en alguns partits. Amb un parell de jugadors amb experiència (que és el que tenen els equips de dalt) ara estaríem lluitant per pujar. La Segona nacional és un peatge deficitari que cal pagar si vols estar més amunt, de moment l’equip està en fase de formació i l’aspiració és poder fer el salt abans que la mateixa categoria ens acabi passant factura.

Entrenadors

Albert Salvatierra (quart, d’esquerra a dreta) amb tècnics del CN Premià

Per què val la pena jugar en categories nacionals?
Pels clubs humils és important tenir l’absolut a una bona divisió. A les nostres categories inferiors (és el cas de l’Horta, el Molins de Rei, el Rubí, etc.), un primer equip competint a una categoria alta, els hi serveix de referent. Si els nanos veuen que tenen opcions d’arribar al sènior que juga a Primera Divisió, segurament es quedaran. És un alicient per no marxar a clubs més grans doncs és un dels arguments que ofereixen aquests clubs per “captar” jugadors cada cop més joves de clubs com el nostre.

Amb només 10 equips a la categoria, es nota la manca de ritme de competició?
Estem parlant de quatre partits menys que les altres competicions nacionals i hi ha setmanes en què juguem dos partits seguits. Hem de fer partits d’entrenament els dimarts i els dijous, sigui aquí a Premià o a Barcelona. En qualsevol cas, com que aquesta categoria és completament fictícia, tant calendari com classificació passant per d’altres aspectes que prefereixo no mencionar, també ho són. Es nota la manca de ritme de competició des del moment en el que tens un partit cada tres setmanes.

Heu de viatjar a Canàries, Sevilla, Màlaga, Pamplona, Madrid, Ceuta, València i Bilbao. Com suporta l’economia d’un club humil les despeses d’una categoria tan cara com aquesta?
Cal reconèixer el gran esforç que fa el Club Natació Premià per permetre’ns jugar en aquesta categoria. No tenim espònsors i el finançament del club és el que és. Ens hem apretat el cinturó, fent viatges low-cost i intentant fer coincidir partits, la qual cosa repercuteix en el que abans parlàvem del ritme de competició. El de Màlaga i el de Caballa els vam jugar el mateix cap de setmana. Ara jugarem dos seguits a Pamplona i, alhora, els altres clubs també intenten juntar caps de setmana per disputar dos partits consecutius. Amb tot això, la meva pregunta és: com és possible que la lliga estatal de waterpolo amb menys equips tripliqui en pressupost a les altres? Ningú s’ha plantejat per què aquesta lliga pateix constantment renúncies d’equips a participar-hi? És realment útil pel foment del waterpolo?

premia

Absolut del CN Premià, temporada 2013-14 (foto: Anuari del waterpolo català)

Sembla incrompensible que el waterpolo sigui l’únic esport a Espanya en què la tercera categoria estatal englobi tot el territori… Els clubs no protesteu?
No ho sembla Dani, ho és! Hi ha hagut moments en què les Federacions de Madrid i Catalunya ho han demanat. El problema és que a bona part de la resta del país els equips reben subvencions. Es tracta d’una divisió artificial creada amb la idea de la promocionar el waterpolo però, sincerament, no he vist cap grada plena enlloc on hem anat. A Premià, en canvi, la grada estava plena la temporada passada amb l’equip a Tercera Divisió, i segueix plena aquesta temporada amb l’equip a Segona nacional. A part, amb aquest invent de categoria, es penalitzen clubs de zones geogràfiques on hi ha més tradició i nivell en favor d’altres on potser no n’hi ha tant. M’atreviria a dir que ara mateix, qualsevol dels equips que juguen la Tercera Divisió catalana no tindria més problemes per mantenir la permanència a Segona Divisió. Això no passa en cap altre esport.

I què es pot fer?
La sol·lució és senzilla i la tenen sobre la taula, només cal veure la resta d’esports que competeixen a l’Estat Espanyol; es fa una lliga per zones geogràfiques i, al final d’aquesta, un play-off per l’ascens amb els primers classificats de cada zona, i un play-off pel descens amb els últims classificats. En cas contrari, no li veig sortida, la veritat. Si la RFEN manté les tres categories nacionals a tot el país, la Segona Divisió es convertirà (de fet ja s’hi ha convertit) en una competició basada més en el potencial econòmic dels clubs que no pas en el potencial esportiu, amb la qual aniria quedant cada cop més desvirtuada del que ja ho està.

Invertir en comunicació genera retorn econòmic a empreses i entitats. En temps de crisi i retallades no és fàcil fer entendre als clients que si aposten per una estratègia planificada i consensuada en les àrees de màrqueting i comunicació aconseguiran rèdits en un termini més curt que llarg. No es tracta, però, d’un repte senzill. Actualment la societat està saturada (‘infoxicada’) de comunicació. Toca seleccionar molt correctament quins missatges s’emeten, a quins públics i amb quins objectius. És vital conèixer quines són les necessitats del client i auditar en quin estat es troba la seva comunicació. A partir d’un estudi exhaustiu es pot elaborar un pla que servirà de full de ruta, amb estratègies i accions concretes que ens ajudaran a l’hora d’ordenar les prioritats i conèixer quin és el pressupost necessari.

marketing-techniques-6

El màrqueting és fonamental per fer créixer el teu negoci (foto: WIX)

Un dels sectors en els que ens movem més a FeedBack Media és el dels clubs esportius. Es tracta d’un àmbit amb molta competència on les grans cadenes de gimnassos (DiR, Metropolitan, Holmes Place, etc.) compten amb potents departaments de màrqueting i comunicació. Com competeixen els clubs esportius? La gran majoria d’ells no compten amb cap persona que s’ocupi d’aquestes àrees. Des del nostre punt de vista estan cometent un greu error.

mockup-molins1

Nova imatge corporativa del CN Molins de Rei realitzada per FeedBack Media

Un dels nostres clients és el CN Molins de Rei. Com a empresa externa, ens encarreguem de tota la seva comunicació i de la imatge corporativa. Una de les nostres tasques és idear campanyes de captació de socis. D’octubre a desembre vam llançar la darrera, en què buscàvem transmetre els valors del club (proximitat, tradició, bon ambient, tracte personalitzat, etc.) d’una manera divertida i clara. Vam idear la campanya “Com a casa”, consistent en una promoció en la quota mensual amb diferents protagonistes inclosos en tres situacions curioses. Ho vam fer a partir d’un ‘shooting’ fotogràfic que, després de post-producció va acabar sent cartelleria penjada per tota la ciutat, ‘banners’ pels mitjans digitals de Molins de Rei, publicitat als autobusos i ‘flyers’ per fer una bustiada general. Amb un cost d’un 0,8% del pressupost mensual del club, vam aconseguir resultats espectaculars: un increment de 350 socis respecte el mateix període de l’any anterior i acabar el 2013 amb més socis que el 2012. Una mostra empírica que amb una bona estratègia i col·laboració per part dels directius dels clubs, els beneficis econòmics arriben gràcies a la comunicació i el màrqueting.

Passats ja alguns mesos i comprovat que l’Anuari del waterpolo català 2013-2014 ha estat el de millor rebuda per part dels seguidors del nostre esport, ha arribat el moment de difondre les fotos incloses en el llibre dels quatre cracks prpotagonistes de la portada i les pàgines interiors d’aquesta edició. Torno a agraïr la col·laboració d’en Marc Minguell, l’Anni Espar, l’Iñaki Aguilar i la Marta Bach en aquesta producció de FeedBack Media. Les fotografies d’en Joan Sèculi i l’estilisme i el maquillatge de la Maite Nieto van fer que el nou Anuari hagi fet un salt qualitatiu de primera.

Aquí podeu veure també el ‘making of’ d’aquesta sessió de fotos:

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.