Fa uns dies vaig rebre una trucada d’una persona a la que considero referent del periodisme del nostre país. Volia sondejar-me per una feina relacionada amb una gran organització. Aquesta entitat estava buscant una persona per fer tasques de comunicació corporativa. Dins els requisits es demanava parlar idiomes, presentar actes, redactar notícies, fer de ‘community manager’ i viatjar, especialment en caps de setmana. El sou no arribava al salari mínim interprofessional i s’havia de facturar com a autònom. Tot i que l’oferta era extremadament llaminera, vaig decidir no acceptar-la.

Roda de premsa en motiu dels entrenaments del Mundial Barcelona 2013 al CN Molins

Roda de premsa en motiu dels entrenaments del Mundial Barcelona 2013 al CN Molins

Però aquí no acaba la cosa. En el meu dia a dia puc parlar amb companys de professió que s’han passat a la comunicació corporativa de clubs esportius. Aquí la situació és igual o més precària que en els mitjans tradicionals. Continuem trobant-nos amb directius i gerents que menypreen la feina dels responsables de comunicació. La seva única obsessió és sortir a la foto. Això sí, les tasques a realitzar van creixent any rere any mentre les condicions econòmiques es mantenen igual (si hi ha sort).

Dissenys de roll up i photocall per la Federació Catalana de Natació realitzats per FeedBack Media

Dissenys de roll up i photocall per la Federació Catalana de Natació realitzats per FeedBack Media

Ja fa temps que escric, reflexiono i intento convèncer de la importància que el món de les entitats esportives es professionalitzi en l’àrea de comunicació. Com és possible que clubs esportius referents, amb masses socials de milers de socis, no tinguin una àrea de comunicació professional? Com pot ser que no s’inverteixi en professionals qualificats per donar a conèixer el que passa al club dins i fora de les seves parets? Encara hi ha dirigents que veuen el departament de comunicació de les entitats com una àrea de promoció al seu servei. Gran error. La comunicació corporativa forma part del centre del negoci, ja sigui d’una multinacional o d’una entitat sense ànim de lucre. Fins que els que manen no ho integrin a la seva gestió, continuarem estant a la cua i perdent pes davant els que ja fa anys que hi aposten: la nostra competència.

Tot i la proliferació de tornejos de waterpolo en els darrers anys, a Saragossa la tradició ve de llarg. Al mític (i ja desaparegut) Rafa Feliz, substituït ara per la Copa Fanáticos, s’hi suma el Poloamigos que organitza el CN Olivar des de fa més d’una dècada. Aquest torneig, amb presència habitual de molts equips catalans, té el valor afegit de ser solidari: la quantitat recaptada en la inscripció dels equips està destinada a dues entitats que fomenten la solidaritat i la integració. Fins el 30 d’octubre, les inscripcions estan obertes!

poloamigos

L’edició d’enguany se celebrarà del 6 al 8 de desembre a l’Estadio Miralbueno del Olivar i inclourà les categories benjamí, aleví i infantil, amb un màxim de 13 jugadors per equip. Paral·lelament a la competició s’impartiran xerrades tècniques per part de personalitats del món del waterpolo. Com cada any també es farà el tradicional concurs de punteria.

cartel-polo-amigos

La inscripció de cada jugador (140€) inclou l’allotjament en pensió completa durant els dies de competició a l’Hotel Zenit Don Yo de Saragossa; l’entrenador i el delegat de cada equip no han de pagar res. Per a més informació, podeu contactar amb waterpolo@elolivar.com o consultar aquest enllaç.

Aquest divendres s’estrena una pel·lícula en què el waterpolo hi té un gran protagonisme; es diu A escondidas i té diverses escenes que es van gravar a la piscina del club Maristas de Bilbao, amb la participació de jugadors de la Náutica de Portugalete, Sestao i Leioa. He aprofitat per buscar referències cinematogràfiques amb presència de waterpolo. Són aquestes:

A ESCONDIDAS (2014)
Tracta sobre la història d’amor de dos nois adolescents, que juguen a waterpolo i que troben en la pràctica de l’esport el seu refugi als seus problemes personals. El director i guionista de la pel·lícula es diu Mikel Rueda i ha estat jugador de la Lliga Nord-oest espanyola.


FREEDOM’S FURY (2006)
Aquest documental sobre la semifinal dels Jocs Olímpics de Melbourne 1956 entre Hongria i la Unió Soviètica. L’enfrontament coincidia quan les forces soviètiques estaven a Budapest intentant aturar una revolta popular. El documental està produït per Quentin Tarantino i locutat per Mark Spitz.


D’aquest mateix partit, ens informa en Lluís Vilà, també se’n va fer una pel·lícula a Hongria anomenada Hijos de la Gloria. Aquí la teniu completa:


LA OLA (2008)
Un professor d’institut alemany fa un experiment amb els seus alumnes per explicar-los com funcionen els governs totalitaris. L’experiment esclata en violència durant un partit de waterpolo. A partir d’aquí, la onada es descontrola. Aquesta pel·lícula està basada en fets reals.


ÁNGELES Y DEMONIOS (2009)
A la seqüela del ‘Código da Vinci’ descobrim com Tom Hanks està nedant a una piscina a l’inici de la pel·lícula. Pels que heu llegit les novel·les de Dan Brown, sabreu que el protagonista Robert Langdon havia estat jugador de waterpolo i cada matí s’aixecava ben d’hora per anar a nedar a la piscina de Harvard.


PALOMBELLA ROSSA (1989)
Per culpa d’un accident, el jugador d’un equip de waterpolo italià i líder del Partit Comunista per la memòria. Es tracta d’una sàtira de Nanni Moretti, un reconegut director italià, a la situació política del seu país. No us perdeu les imatges del tràiler; us portaran molts records!!!

JOHNNY WEISSMULLER (1904-1984)
El famós Tarzan dels anys 30 i 40 també va ser jugador de waterpolo! De fet, en el seu palmarès té una medalla de bronze als Jocs Olímpics de París 1924 amb la selecció dels Estats Units! Un altre actor conegut per haver estat jugador de waterpolo va ser en Bud Spencer, amb un historial espectacular a la lliga italiana i amb participacions olímpiques.

Una de les grans obsessions dels clubs esportius és trobar sponsors que els permetin sufragar les despeses dels seus equips de competició. A més d’estar coordinant el projecte per a futurs patrocinadors pel CN Molins de Rei, a FeedBack Media hem rebut dues demandes més de clubs que estan especialment interessats en trobar sponsors privats per a les seves seccions de waterpolo i per a tota l’entitat. No es tracta d’una missió impossible, però és indubtable que és una feina complicada. En una època de profunda crisi econòmica i sense desgravacions fiscals per a empreses, és difícil apostar per l’esport.

mataro

El CN Mataró va aconseguir el patrocini de La Sirena la temporada passada

És cert que tenim alguns exemples propers d’èxit en aquest àmbit: els equips absoluts del CN Mataró, amb La Sirena en el femení i Quadis en el masculí, el sènior femení del CN Sabadell amb Astralpool o Duracomm amb el primer equip masculí de la UE Horta. Són, com sabeu, casos excepcionals en el nostre món. Amb tot, crec que hi ha 5 claus per aconseguir un sponsor en un club esportiu:

1) El club ha de comptar amb canals de comunicació propis. Un dels valors afegits a l’hora de vendre una entitat esportiva és que l’empresa podrà arribar a la seva massa social. Disposar de canals de comunicació (pàgina web, xarxes socials, canal de televisió corporatiu, revista, espais de cartelleria, etc.) i comptar amb equips de competició que apareguin als mitjans ajudarà a convèncer el possibles patrocinadors.
2) És fonamental planificar una bona estratègia per aconseguir sponsors. Es dividirà en tres fases:

  • Detectar els espais on es podrà anunciar l’empresa dins les instal·lacions, així com quins avantatges té el club per aquesta.
  • Oferir diferents alternatives de patrocini en funció de la implicació de l’anunciant i de la quantitat que estigui disposada a pagar.
  • Comptar amb una persona que faci les funcions comercials que conegui bé el club i el territori proper a les instal·lacions.

3) Moltes vegades, els clubs es capfiquen en aconseguir grans empreses que patrocinin els seus equips. En alguns casos pot funcionar, però no és l’habitual. Personalment sóc més partidari d’aconseguir 10 sponsors petits més que no pas un de gran; d’aquesta manera redueixes riscos en cas que et deixin i és més fàcil substituir-lo.
4) Els clubs que estan situats en ciutats petites i mitjanes o que estan molt arrelats als seus barris han d’aprofitar-ho. La majoria dels seus habitants han estat socis en algun moment de la seva vida o tenen algun amic o familiar que hi està, d’aquí que qualsevol patrocini ben gestionat pot tenir una àmplia repercussió a la zona. A més, no ens enganyem, gairebé tots els sponsors entren a un club per la relació familiar o d’amistat que tenen amb algun membre rellevant de l’entitat.
5) És fonamental que, un cop aconseguits, els patrocinadors se sentin valorats. El club ha de fomentar la seva presència en els seus esdeveniments i els seus mitjans de comunicació, fent promocions especials conjuntes, oferint-los nous espais per publicitar-se, etc. Aquest servei “post-comercial” fidelitzarà les empreses que apostin per la nostra entitat.

horta

Duracomm es va convertir en patrocinador de l’absolut de l’Horta a mitjans de la passada temporada

Més enllà d’aquests consells, és vital que a nivell institucional es promogui una Llei de Mecenatge que permeti que les empreses que inverteixen en esport o cultura tinguin beneficis fiscals. No sembla que en aquesta legislatura el govern del PP a Madrid ho tiri endavant, així que els clubs hauran de seguir lluitant amb totes les dificultats imaginables per poder aconseguir-ne.

Després d’unes llargues i merescudes vacances, he pogut gaudir en primera persona de dos tornejos de waterpolo que, tot i la seva joventut, van camí de convertir-se en referents en àmbits molt diferents. A Andorra, vaig conèixer per dins el Be Water My Friend, torneig internacional que busca esdevenir (i crec que va ben encaminat) en referent europeu del waterpolo infantil i cadet. Des del seu inici, la idea de crear un esdeveniment per aquestes categories era molt interessant, ja que ampliava la clàssica oferta de tornejos només per als més menuts. Em va encantar l’ambient i la implicació dels voluntaris; vaig comprovar la gran tasca de coordinació de tots els equips participants feta per l’organització i, sobretot, em va sorprendre el gran nivell d’alguns dels equips participants. Per sobre de tot, el més important és el gran valor formatiu d’aquests tipus de tornejos, perquè donen l’oportunitat als equips de base de competir amb esportistes de tota Europa i viure concentracions que, les generacions anteriors, només podíem viure si anàvem amb la selecció.

bewatermyfriend

Amb un objectiu força diferent però també vivint la seva segona edició, el Beachpolo Illa de Menorca va fer un salt qualitatiu espectacular respecte a la seva estrena de l’any passat. Els amics del CN Jamma, amb en Lluís Vilà al capdavant, van organitzar durant el cap de setmana passat una competició que va aconseguir motivar molts equips de Catalunya per a què es desplacessin a Ciutadella. Combinar waterpolo i Menorca és, sens dubte, un projecte molt atractiu. I fer-ho amb les enormes dificultats amb les que s’han trobat en Lluís i companyia té encara més mèrit en una illa en què el waterpolo és un esport sense trajectòria. La meva visita a la Platja Gran també em va permetre veure com la “malaltia” pel nostre esport creix arreu; i és un motiu per a l’optimisme! Prevec, a més, que el boca-orella farà que aquest Beachpolo es converteixi en una cita per la que molts equips catalans acabin “barallant-se” per anar. Temps al temps.

beachpolo_menorca

En definitiva; en tan sols una setmana he pogut estar ‘in situ’ en dos tornejos als que tinc un afecte especial. El d’Andorra, perquè molt bons amics van engegar el projecte. El de Menorca, perquè a la meva passió per aquesta illa només li faltava que hi hagués una iniciativa seriosa de waterpolo. Una bona senyal per una temporada que, segur, serà molt intensa i on els projectes relacionats amb el nostre esport creixeran. Bon any a tots i a totes!!!

Gracias a las compañías aéreas de bajo coste del sureste asiático (os recomiendo especialmente Air Asia por su servicio, puntualidad y, sobretodo, precio) hacer una breve escapada a los impresionantes templos de Angkor Wat son una posibilidad a tener en cuenta si os encontráis por la región. Incluso si no lo teníais previsto. En nuestro reciente viaje a Tailandia, estuvimos pendientes del tiempo que hacía en el mar de Andamán para ir a las playas de Phi Phi. Como había previsión de lluvia, hicimos una escapada de dos días a Siem Reap y los magníficos templos de Angkor Wat. Aquí os dejo algunas recomendaciones si vais a ir a Camboya:

  • Para entrar en Camboya, necesitas una fotografía de carnet (si no la llevas, te hacen pagar 1$ en la aduana) y pagar 20$. Para salir del país no hay que pagar nada.

    Angkor Wat (Camboya)

    Angkor Wat (Camboya)

  • En Siem Reap, la mayoría de hoteles ofrecen un servicio gratuíto de ‘tuk tuk’ que te viene a buscar al aeropuerto y te vuelve a llevar cuando haces el ‘check out’. Hay que avisar del vuelo y la hora de llegada y te esperan a la salida de la terminal con un cartel con tu nombre.
  • Si tenéis previsto ver los templos de Angkor, es muy recomendable buscar un hotel con piscina (se encuentran de muy decentes por precios que rondan los 12€ la noche); se agradece después de una larga jornada de visitas.
  • En nuestro viaje a Siem Reap, tuvimos varios problemas en la reserva del hotel. Nos quejamos, de manera educada pero firme, y nos devolvieron parte del dinero que habíamos pagado. Si el hotel o el servicio que habéis contratado es de un cierto nivel tenéis que reclamar si algo no ha funcionado correctamente; son conscientes que se trata de mucho dinero para el país y entienden que puedas ser exigente.

    Angkor Thom (Camboya)

    Angkor Thom (Camboya)

  • Los extranjeros pagan en dólares y no en la moneda local. Eso conlleva que en la mayoría de casos los precios de la comida, el transporte o cualquier servicio llegue a ser más caro que en Europa. No hay que tener vergüenza en regatear.

En líneas generales, los camboyanos son muy amables y sonrientes, pero la gente que trabaja en el sector turístico está descubriendo el poder del dinero y te puedes encontrar casos en que intenten engañarte para conseguir más dólares. Simplemente, hay que estar atento.

Recién llegado de un viaje de 17 días por Tailandia, mi segunda vez en este maravilloso país, os dejo un listado con 10 consejos para una ruta que empieza en Bangkok, pasa por Chiang Mai y Pai y acaba en el mar de Andamán con Railay y las Phi Phi como protagonistas.

1) En Bangkok lo mejor es moverse en el SkyTrain, el metro y los barcos. En este viaje he evitado los tuk tuks, que son un transporte más caro y lento.
2) Si viajas a Tailandia en agosto, ten en cuenta que el 12 de agosto es fiesta nacional por ser el cumpleaños de la Reina. El país se paraliza y los transportes van llenos, así que mejor reserva con antelación.

bangkok

Gran Palacio (Bangkok)

3) Si tienes previsto ir a Chiang Mai en tren nocturno (experiencia muy recomendable), no dudes en comprar los billetes por internet en el siguiente enlace. Si apuras hasta el último dia, muy probablemente no encuentres billetes. Afortunadamente, hay buses nocturnos que te llevan, pero son más caros e incómodos que el tren. En este país están superpreparados para el turismo.
4) Chiang Mai es el lugar perfecto para relajarse, alquilar unas motos, ir a tu aire. Búscate un hotel tranquilo, visita los templos y escápate con la moto a conocer los alrededores de la ciudad. Si eres más aventurero, no te pierdas los trekkings que puedes contratar en multitud de agencias de la ciudad.
5) Para desplazarse por Chiang Mai, lo mejor es coger los autobuses rojos. Hay que decirle al conductor dónde se quiere ir y, si le interesa, por unos 20 bahts por persona te lleva. Hay que decirle primero el precio que quieres pagar; casi siempre aceptan. A nosotros, por ejemplo, nos llevaron del centro al aeropuerto por tan sólo 40 bahts cada uno.

chiangmai

Ceremonia budista (Chiang Mai)

6) Pai vale mucho la pena. Pasar un par de días en este pueblecito compensan las más de 700 curvas del camino. Eso sí, no te pierdas la oportunidad de coger un vuelo en avioneta hasta Chiang Mai. En 25 minutos y por sólo 50€ vivirás una experiencia única.
7) El aeropuerto de Krabi es un buen lugar para introducirse en la costa oeste de Tailandia. Tiene muchos vuelos baratos que conectan esta ciudad de paso con las grandes ciudades del país y con Kuala Lumpur. A la llegada al aeropuerto, tienes la opción de coger un autobús para ir a Krabi (80 bahts) o Ao Nang (150 bahts). También hay taxis privados por 300 bahts.
8) Para llegar a Railay, se puede ir desde los puertos de Krabi y de Ao Nang. En este segundo, el long tail boat empieza sobre las 7 de la mañana y acaba a las 18:00. En otras horas hay que buscar un servicio privado. El público cuesta 80 bahts y no parte hasta que hay un mínimo de personas. El trayecto es de unos 15 minutos y vale mucho la pena por los paisajes.

phiphi

Maya Bay, “La Playa” (Phi Phi Lee)

9) La mayoría de resorts que no están cerca del Pier de Phi Phi Don tienen un servicio gratuito de transporte con long tail boat hasta sus muelles. En general, los desplazamientos que no son en el check in y el check out suelen tener un coste adicional. En la Rantee Bay era de 200 bahts por persona y trayecto.
10) Los consejos para la visita a Angkor Wat en Camboya los dejo para un siguiente post que colgaré en breves ☺

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.